Definitivament, això no és el que tenia pensat per avui. Estic escoltant Neil Young, per evitar tornar a caure dins el parany del D’A. Tenint en compte que normalment cobreixo aquest tipus de festivals en condicions més òptimes, intentaré ser el màxim acurat possible. L’últim que voldria és avorrir-vos.
Bé, no tinc clar si aquí a Catalunya hi ha gaire coneixement sobre Tarkovski. He preguntat als meus pares, les úniques persones amb qui puc parlar cara a cara, i m’han dit que no tenien ni idea de qui era. Després m’han dit que mirava coses molt estranyes i han marxat a caminar. El fet, és que això m’ha fet pensar. Ja es pot sortir? Suposo que sí. El fet d’estar tot el dia davant les pantalles m’ha convertit en un ésser no gaire informat. En fi, per qui no conegui l’Andrei Tarkovski: és un rus que fa cinema poètic. No sé com descriure’l millor. Les seves pel·lícules tenen un gran component autobiogràfic, i es podria dir que existencial. En resum, no fa pel·lícules de diumenge a la tarda. A no ser que siguis filòsof. Si és així, fa pel·lícules divertides. Ah, sí, també té pel·lícules de ciència ficció com “Solaris”, la bona, per si no sabíeu que n’hi havia una de dolenta.
“A Cinema Prayer” és el típic documental sobre la vida d’algú important. Infantesa, formació, família, aspiracions i tot el morbo que se us pugui acudir, l’únic que el fa diferent és que està dirigit per ell mateix. Si una pel·lícula de 
Tarkovski és densa, imagineu-vos una reflexió sobre la seva pròpia obra i vida. En la majoria dels casos, es tracta de dos conceptes troncals. La veritat és que estic exhaust. No pretenc resumir-vos la seva vida, i molt menys explicar-vos de què parla el documental. No cobro prou per fer-vos aquesta feina. El que sí que puc dir és que un exercici que podria resultar d’una pretensió vomitiva pel que fa a la majoria de genis cinematogràfics europeus, es tracta d’un documental més aviat crític, ple de poesia (sí, sí, poesia) i gent que parla rus. No em pregunteu per què, però això és el que més m’ha agradat del documental. Al principi, puc haver pensat que era excessiu, resumir tota la seva vida utilitzant fragments de les seves pel·lícules i un guió tan versat. Una cosa de flipats, no?
Però resulta que no. M’agrada saber que si hagués vist el documental en una sala de cinema em podria haver estat quiet, sense fer merder ni anar a fumar cada deu minuts. Però, és clar, qui està còmode veient art a la pantalla de l’ordinador? M’agrada que penseu que soc llest, per tant diré que jo m’oposo fermament a veure més pel·lícules de Tarkovski. Ai, no, no era aquest, el discurs. M’oposo fermament a veure art on hi apareguin pantalles d’ordinador. Sí, suposo que amb això serà suficient.
