Roubaix és en l’actualitat una de les ciutats més pobres de França. Situada al nord del país fent frontera amb Bèlgica, s’ha guanyat la fama de tenir un dels índex d’atur i de delinqüència més alts del país a causa, en part, de la desindustrialització tèxtil, el desenvolupament urbà desmesurat i la immigració que va patir als inicis dels anys 90. No és d’estranyar doncs, que el director Arnaud Desplechin (Tres recuerdos de mi juventud, Jimmy P), nascut a aquesta ciutat el 1960, hagi situat el seu darrer treball en aquesta localitat, en què dona forma a una trama policial en la qual la realitat econòmica i social tenen un pes fonamental.

Roubaix, une lumière està pensada com un relat detectivesc disfressat de drama social. El director estructura la pel·lícula en dues parts molt ben diferenciades. A la primera se’ns presenta els personatges i el seu dia a dia a la ciutat i dins del cos policial, mentre que a la segona ja entrem plenament a la part més detectivesca de la trama, amb un cas que farà ballar el cap a la policia. Durant les dues hores de metratge, Desplechin explica a foc lent i de manera molt realista les diferents realitats socials de la zona i com la policia intenta bregar amb una ciutat en què la taxa de criminalitat sembla haver-se disparat.

Si bé és cert que el film no amaga les seves intencions de crear una atmosfera angoixant, fosca i depressiva al més pur estil del clàssic noir, la veritat és que tota aquesta ambientació queda totalment desdibuixada a la segona meitat, en la qual el director situa gairebé tota la trama a l’interior de la comissaria, on la foscor dona pas a la lluminositat dels despatxos i les diferents sales d’interrogatori. Aquest plantejament resulta curiós i un xic desconcertant, i em porta a pensar que Desplechin vol que agafem aire, que obrim la ment, mentre ell pren una certa distància per tal que sigui el mateix espectador qui tregui les seves pròpies conclusions. La pel·lícula no pretén alliçonar ningú, ans al contrari. Es pot intuir que el director sent una certa complicitat amb els protagonistes i que entén, fins a cert punt, tot el drama que suporten les seves espatlles. Per una banda, el veterà, savi i gat vell cap de la policia Daoud, interpretat per un més que correcte Roschdy Zem (Alaska, London River), en un exercici de serenor i delicadesa cap a un personatge que ha viscut de primera mà el conflicte que suposa haver-se criat en una ciutat com aquesta. Com a company de Daoud hi trobem el novell Louis (Antoine Reinartz, Los professores de Saint-Denis, 120 pulsaciones por minuto) en un treball que no passa de discret. A l’altra banda de la moneda hi trobem la Claude i la Marie, dues joves alcohòliques i amb pocs recursos interpretades per una desaprofitada Léa Seydoux (Kursk, Spectre) i una brillant Sara Foresteir (Primaria, El amor es un crimen perfecto).

Roubaix, une lumière és un treball meditat que retrata una realitat social que el director coneix de ben a prop. Conjuntament amb Léa Mysius construeixen un guió en què tot encaixa però res sorprèn. Tot està cuidat al mínim detall, però segurament és aquest aire de pulcritud el que fa que el conjunt resulti pla i fins i tot avorrit als minuts finals. El fet que el relat mantingui un perfil baix i un ritme pausat durant tota l’estona no permet que l’espectador pugui mantenir l’atenció durant tota la pel·lícula. En definitiva, un treball correcte i recomanable al qual no li hauria anat gens malament una bona dosi de mala llet o un parell d’escenes d’aquelles que et fan aixecar el cul de la cadira.

Anterior“Un salt en el record”, una antologia solidària
SegüentCrítica de “Andrey Tarkovsky. A Cinema Prayer”. D’A Film Festival Barcelona
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.