Potser no seria el més idoni per parlar-vos d’aquesta pel·lícula, ja que no soc entès en misteris. No en soc un gran seguidor tampoc. Si em llegiu habitualment ja sabreu què em va: omplir-me la boca abans de poder arribar a una conclusió sòlida de les coses. Em fan por les conclusions sòlides, no sé per què. Suposo que hagués estat un gran opositor a la carrera de Toni Cantó si hagués nascut fa uns anys per dedicar-me a la política. Però en comptes d’això vaig al cinema. Què voleu que us hi digui, se’m fa més distret. Però avui sí que tinc ganes de dir coses. Perquè la veritat és que es tracta d’una pel·lícula que m’ha sorprès força.
Si fa any i mig m’haguessin dit que Rian Johnson, el responsable de la mort cinematogràfica de la nova saga d’Star Wars seria capaç de fer una pel·lícula de misteri amb cara i ulls hagués rigut. Hagués rigut tan com vaig plorar amb la castanya de Asesinato en el Orient Express. Ningú podia esperar que aquella producció sortís malament, de la mateixa manera que ningú s’esperava que aquesta anés tan bé. Sincerament, si arribo a saber que en James Bond fa gràcia, hi hagués anat fa dues setmanes. La veritat és que treballar amb el repartiment d’estrelletes amb el que compta la pel·lícula, sense que ningú sobresurti ni ningú faci pena és molt difícil. Fins i tot l’Ana de Armas ho fa de collons. De fet l’Ana de Armas m’agrada molt. Ho feia molt bé d’holograma a Blade Runner 2049. Bé, no ens desviem.
Costa molt que actors de l’alçada de Jamie Lee Curtis o Christopher Plummer s’avinguin amb altres actors com Chris Evans o la mateixa de Armas. Però hòstia si s’avenen! I mentrestant en Don Johnson i la Toni Collette voltant per allà, com si no hi fossin, però hi són. Serien el Sergio Busquets de la cinta. Ningú sap com de bé juga fins el dia que no hi és. Ja paro amb el futbol. Conseqüències del clàssic, suposo. Perquè escric això el dia del Clàssic, sí. Encara que ho llegiu d’aquí una setmana i penseu que se’m en ha anat de les mans. Perdoneu de nou. Tornem al paper de Daniel Craig. I és que no fa falta portar un nas llarg o un bigoti exacerbat per denotar aquella clàssica pedanteria de l’inspector privat/puto amo de l’univers amb la que s’acostuma fer clixé en aquest tipus de cinema. Només tenir un nom pedant i prémer la tecla justa en el moment exacte. I això fa Daniel Craig. Sap a cada moment quina cara posar i com dir les coses sense haver de sobre actuar a l’hora de recargolar-se el bigoti com si fos en Dalí fins al cul de tripis. De veritat, això ja ha passat de moda. Més que els zombis.
La trama és entretinguda des de l’inici fins al final, amb girs argumentals, més aviat bàsics, però situats en moments més aviat poc freqüents. O potser són més freqüents del que em penso. Ara he quedat com a ignorant del cinema de Hitchcock. No m’ho tingueu en compte, a la meva generació el rei dels girs argumentals és M. Night Shyamalan, què voleu que us hi digui, és una manera d’explicar que veiem tan cinema coreà.
I crec que ja ho tenim.
En resum, es tracta d’una de les millors pel·lícules de l’any en la seva categoria i sembla ser una aposta segura com a candidata a millor pel·lícula. L’humor Blanc és evidentment Academy-friendly.