Bé, posem fil a l’agulla. The Boys no neix del no res. A Ennis el precedeix tota una tradició reformista del mon dels còmics dels superherois, que passa pels primers superherois amb problemes d’adaptació social com el Spiderman de Stan Lee, fins a arribar a la clau de volta que va suposar el replantejament polític de Watchmen. Però no ens enganyem, Ennis no és un reformista és un destraler, un destraler exquisit, un destraler genial, però un destraler en el sentit més literal. S’obre camí a cops de destral pel un subgènere, els dels
superherois, que amb les seves adaptacions al cinema sembla viure una segona edat d’or. Perquè parlem clar, pots tornar a empassar-te, amb la complaença d’abans, un tebeo de Avengers o X-men després de haver llegit The Boys? I encarà aniré més enllà – probablement pixant fora de test i aprofitant que en aquesta revista ningú em demana responsabilitats pel que escric – Ennis és el digne hereu d’una tradició literària com la de Cervantes que va esmicolar tot un gènere amb El Quixot: la novel·la de cavalleries. Perquè algú va poder entomar una altra novel·la sobre el puto Amadis de Gaula o Sir Lancelot després d’haver tastat El Quijote? I quina altra cosa eren els protagonistes de les novel·les de cavalleria sinó els superherois de l’època? La destral l’han esmolat els seus predecesors: Moore, Gibbons, Miller etc. Però Ennis ha donat el cop.
El dibuix de Robertson, i el de la resta del planter, s’inscriu dins d’una línia clara i perfils ben delimitats. Encara que l’obra, en general, presenta un aspecte un tant polièdric que li confereixen les diferents mans de l’equip de dibuixants, la uniformitat del conjunt no es veu afectada, ben al contrari, s’enriqueix amb les diferents sensibilitats.
El color no es pot explicar, s’ha de veure, obvi. Són tots els colors del món. La gama no té fi. Sovint contrasten els blaus clars en vinyetes d’exterior amb tota una gama de colors foscos però molt vius. Algunes vinyetes- que són moltes- atapeïdes amb grups de superherois, són veritables paletes cromàtiques. El riquíssim i bigarrat multicolor dels atuells dels superherois, així com el seu desplegament dinàmic en les vinyetes de grans dimensions confereixen al treball una reminiscència rococó que recorda els frescos aeris de Tièpolo. Tot està ben calculat. Aquest carnaval multicolor contrasta amb el sobri i monocolor vestit dels protagonistes, “The Boys”, amb les seves botes i gavardines negres al més pur estil Matrix.
El retrat dels personatges es caracteritza per un expressionisme contingut que mai no arriba a la caricatura, però amb un ventall ampli de expressions facials per a cada personatge.
Aquest treball de desconstrucció del gènere es tanmateix eficaç quan són operaris bregats a les grans editorials els qui el duen a terme. Ennis, Robertson i tot l’equip dominen a la perfecció tot el metallenguatge del gènere: els crits tòpiques tipus “!Venjadors, reuniu-vos!” que semblen tretes d’un mal somni de boy-scouts; els desplegament dels grups en vinyeta com si els traguessin una foto d’equip de futbol; el primer pla del cap de grup acomiadant l’aventura amb alguna parida, mentre la resta dels encaputxats surten volant per perdre’s cap al punt fuga de la vinyeta. El múscul creatiu es materialitza visualment en el disseny de més 200 superherois, alguns d’ells caracteritzats detalladament.
L’argument és sorprenent: en un món molt nodrit de superherois, les agencies secretes del govern han de menester d’un grup para-policial per contenir-los i “desempallegar-se”, de tant en tant, dels que es tornin incontrolables. Aquest comissionats són The Boys, 5 personatges peculiars, alguns d’ells víctimes col·laterals dels “excessos” dels superherois o de les manipulacions de laboratori. Tot això és el tauler de joc d’un enfrontament més profund pel poder entre el vell complex industrial-armamentista, que dona suport al govern, envers una mega-corporació dedicada a la manipulació genètica que crea superherois com xurros, al temps que explota tot el merchandising i el negoci editorial que generen.
El cap d’aquest quintet a l’ombra és The Butcher ( el senyor Carnisser) un simpàtic i flegmàtic britànic, mescla de la filosofia cínica de Diògenes i la praxis de Chuck Norris. El altres components són l’assenyat escocès Hugie, el dedicat i entranyable L.M. (Llet Materna) del Harlem profund, la silenciosa i terrorífica oriental La Femella i, tancant The Boys, tenim al divertidíssim i subtil Frenchie, no cal dir la procedència.
A l’altra banda de la barricada tenim tota la gossada dels grups de superherois, tot un arreplegat de psicòpates, megalòmans, i, en el millor dels casos individus desequilibrats per l’experimentació genètica i la falta de límits. Encara que no surti cap grup dels coneguts pel gran públic, les referències i evocacions són evidents. Els Set, encapçalats pel Patriota, no són sinó la Lliga de la Justícia, el grup més emblemàtic de D.C. còmics. El Patriota és l’alter ego de Superman, aquí caracteritzat com un psicòpata bipolar. La desconstrucció del mite amb El Patriota és palesa: comparteix el mite del naixement
amb Superman. Apareix en una nau espacial que ha aterrat a prop d’una granja i es criat per la típica família mitja americana. La veritat és que aquest mite fundacional es inventat per la Corporació per ocultar que en realitat és un producte engendrat a partir de la manipulació d’un embaràs i que ha estat “educat” en els laboratoris, sense pares ni referents afectius, amb les consegüents seqüeles psicopàtiques. La segona del grup, la reina Maeve ,amb una indumentària gairebé calcada a la de Wonder Woman, és una “super” veterana i desencantada, que només pot suportar el ritme ofegant remordiments en una continua ingesta d’alcohol. Per fer contrapunt a la Reina Maeve, tenim a Llum Estel·lar, la nova membre dels Set que, procedent de la pedrera, arriba amb un idealisme, immediatament traït per la contemplació dels membres del supergrup dels seus somnis discutint pels drets de merchandising i clàusules de contractes publicitaris, sense comptar l’infame prova d’iniciació a que es sotmesa per poder entrar al grup.
