Minari ja ressonava com una de les pel·lícules de l’any quan al Festival de Sundance es va emportar el premi a millor película i el premi del públic. La mística al voltant d’aquesta pel·lícula seguía creixent amb el Globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Després de les sis nominacions als Oscars, s’ha convertit en una pel·lícula d’obligat visionat.
El centre d’aquesta història costumista situada als anys 80 i basada en l’experiència personal del director (Lee Isaac Chung) és la mirada d’en David, un nen de cinc anys que va a parar al mig d’Arkansas amb els seus pares emigrats de Corea del Sud i la seva germana. El seu pare somia tenir una plantació de verdures coreanes i vendre-les als milers de coreans que cada any s’estableixen als Estats Units. La seva mare, en canvi, no les té totes i creu que és millor continuar amb la seva feina com a sexadors de pollastres malgrat la precarietat de la feina. A aquesta tensió s’hi afegeix l’arribada de la iaia de Corea per donar un cop de mà a la família. Un personatge que ho posarà tot potes enlaire.
La part més bella i encisadora d’aquesta pel·lícula és la relació entre en David i la seva àvia. El petit li diu que ella no és una àvia de veritat, perquè les veritables àvies fan galetes. També li diu que fa pudor, pudor de Corea. Nen i àvia representen el xoc cultural que es deu presentar en moltes famílies migrades. El nen representa l’assimilació de la cultura i la tradició del país d’arribada. La iaia, en canvi, és la tradició del país d’origen dels seus pares i representa els valors ancestrals d’una família que està canviant. El que podria ser una relació d’allò més traumática (tot i que de vegades sí que ho és), Lee Isaac Chung ens la presenta d’una forma tragicòmica que converteix en entranyable aquest procés de desarrelament d’una família a cavall entre occident i orient. El Minari, una planta que la iaia porta des de Corea, representa aquesta idea d’identitat: una planta oriental, com la família, que creix als Estats Units i que malgrat els embats creix forta i obstindada en aquella terra forana.
L’altre duet estrella és la parella formada per Steven Yeun i Han Ye-ri. La tensió entre els dos anirà en augment a causa de l’entestament d’ell per convertir-se en agricultor. En Jacob és la personificació del somni americà, però no com se’ns l’ha presentat tantes vegades, sinó en la seva vessant més crua i acarnissada: quan no arriba, quan no es fa realitat. Sobre ell pesa l’ombra del fracàs, la crua sensació de no haver pogut donar a la seva família una posició i una situació econòmica millor de la que teníen a Corea, que compensa amb ingents esforços per revertir la situació. La Monica, interpretada per una Han Ye-ri excel·lent, serà qui intentarà despertar en Jacob del seu somni una i altra vegada. Al contrari del que fa en Jacob, ella ho confia tot a Déu al destí, a la sort; no és capaç d’arriscar.
La identitat i les il·lusions frustrades d’aquesta família se’ns mostren amb molta delicadesa i tacte en una cinta en què sembla que no passi res i en què les petites coses ho acaben sent tot. A tret negatiu, hi ha alguns aspectes que semblen no portar enlloc. El carácter de l’exèntric company d’en Jacob o el fervor religiós de la Monica, per exemple, no tenen un pes decisiu dins de la història i desenvoquen en escenes, de vegades, buides de rellevància per al conjunt del film.
És una bona pel·lícula? Jo diria que sí. Tot i així, no puc evitar pensar que se li està donant molt protagonisme arran de l’èxit que va tenir Parasite. Tot i ser una pel·lícula americana, actualment bona part de la indústria cinematogràfica té l’ull posat sobre el cinema oriental i, especialment, el coreà. Sembla que totes les pel·lícules en què hi apareixen coreans hagin de ser bones per se. En aquest cas ho és, però no sempre serà així. Ara bé, si no hagués estat per Parasite possiblement cintes com aquesta ens haurien passat totalment desapercebudes o, fins i tot, no haurien arribat al cinema.
