Tots sabem que l’adolescència és aquesta etapa tan complicada, rara i graciosa. És l’època del primer petó, de quan les hormones esclaten com focs artificials en una nit de Sant Joan, de les primeres experiències i de quan odies tothom perquè ningú t’entén. Si tot això ho passem pel filtre de la fi del món, el resultat és Love & Monsters (2021), una comèdia romàntica postapocalíptica del Joel (Dylan O’Brien) i la Aimee (Jessica Henwick), molt a l’estil de Netflix.
Els títols de crèdit ja ens situen dins d’una pel·lícula de monstres fresca i divertida en què diferents il·lustracions i animacions senzilles ens descobreixen què ha passat al món conegut. És ben fàcil: imagineu que un meteorit pot impactar contra la Terra, però abans que ho faci, els humans enviem totes les nostres armes nuclears disponibles per fer-lo esclatar. Aconseguim que esclati, sí. Però tenim la mala sort que la pluja radioactiva torna al nostre planeta, acaba afectant els animals de sang freda (insectes, amfibis i rèptils) i es converteixen en bitxos de mida King Size. Com si fos una història d’una pel·lícula de ciència-ficció dels anys 50, però al segle XXI.
Amb direcció de Michael Matthews i guió de Brian Duffield i Mathew Robinson, aquesta teen movie manté la seva inspiració en la clàssica estructura narrativa del viatge de l’heroi (Joseph Campbell). El jove protagonista, anomenat Joel, un loser covard interpretat per Dylan O’Brien, decideix armar-se de valor, sortir del seu búnquer (zona de confort) i caminar entre monstres gegants que volen menjar-se’l per retrobar-se amb l’Aimee, el seu primer amor d’institut que no veu des de fa set anys. Aquesta estructura narrativa de viatge èpic en què convertim un pelacanyes en tot un heroi funciona aquí com un rellotge. Un storytelling ple de etapes i elements que imita el ritme circular del món: vida i mort, ordre i caos, consciència i inconsciència.
En Joel, naturalment, no és qui voldries tenir al teu costat per sobreviure entre monstres. No obstant això, com que la pel·lícula és explicada en primera persona, des del seu punt de vista, les seves deficiències mai se senten com el tipus de febleses que realment posarien en perill el grup (però sí que ho fan). Un dels punts importants és l’analogia que s’estableix durant els primers 30 minuts, més o menys, amb la fantàstica Zombieland (2009). De fet, no es pot parlar de Love & Monsters sense esmentar el breu paper de Michael Rooker, de Guardians of the Galaxy (2014), com a Clyde, un “mentor apocalíptic” que recorda el rol de Tallahassee de Woody Harrelson a la mateixa Zombieland, però en una versió molt més suau i empàtica. Ell també dona les lliçons de supervivència, indica quins són els monstres més perillosos mentre cuida de la petita Minnow, una nena de 8 anys molt trempada intrepretada per Ariana Greenblatt.
No obstant això, a mesura que la pel·lícula avança, qualsevol similitud entre els dos films comença a esvair-se, i la història particular de Love & Monsters i els seus protagonistes floreix i agafa forma. De fet, gran part de l’encert d’aquest film és com es tracta el tema de la supervivència/apocalipsi. La suavitat, tendresa i amabilitat fan que tingui una orientació cap al públic familiar que altres pel·lícules d’aquesta temàtica no tenen. A més, el tempo és sorprenentment agradable i fàcil de digerir. És com la versió de lectura a la platja d’una història d’apocalipsi. I no és un comentari despectiu. Tot el contrari. És clar que hi ha anhel, tristesa i dolor abjectes a Love & Monsters; de fet, són presents en diferents flashbacks, però aquests sentiments no són pedres de molí, sinó més aviat, són fets de la vida que configuren la personalitat de supervivents com en Joel, un autèntic heroi d’un futur totalment incert.
La frase
“La natura és molt bonica quan no intenta matar-te.”
T’agradarà…
Pels efectes visuals CGI ben integrats dins l’acció.
No t’agradarà…
Si busques una peli apocalíptica de sang i fetge.
