Pablo Agüero és un jove cineasta argentí d’origen francès. Agüero, criat a la Patagònia argentina, va obtenir el reconeixement internacional amb el curtmetratge Primera Nieve (2006), el qual fou declarat guanyador del Gran Premi del Jurat al Concurs Oficial del Festival de Cannes l’any 2006. Formen part d’una ja més que consolidada trajectòria darrera la càmera altres obres com el curtmetratge Lejos del sol (2005), Salamandra (2008) 77 Doronship (2009), Madres de los Dioses i Eva no duerme (2015) y A Son of Man (2018). L’any passat ens arribava Akelarre, un film que dirigeix amb destresa i que revisa de forma sorprenentment atrevida, actualitzada i ben particular la persecució que van patir moltes dones considerades bruixes a conseqüència d’aquella més que pervertida, descarnada i misògina visió que imperava en ple segle XVII.
La trama narra les vivències d’un grup de noies que van patir la caça de bruixes al País Basc francès l’any 1609. Mentre els homes del llogarret s’han fet a la mar amb els seus vaixells durant la temporada de pesca, Anna (Amaia Aberasturi), de 17 anys, i un grup de noies del poble se’n van al bosc on, sentint-se alliberades, fan una festa nocturna. A l’alba són detingudes per ordre del jutge Rosteguy De Lancre (Àlex Brendemühl), qui en nom del Rei s’encarrega de “netejar la regió del Mal”. Després de llargues hores d’interrogatori, doloroses tortures i confessions, se les acaba declarant culpables de practicar l’aquelarre o cerimònia màgica durant la qual se suposava que el diable feia acte de presència per aparellar-se generalment amb joves de marcada innocència. Segons les creences, després de retre-li culte i vassallatge besant-li fins i tot les parts pudentes, el diable, el qual apareixia en forma de cabró, les empenyia a escampar el mal per tota la comarca. Normalment, les acusades acabaven confessant el seu “crim” després de sàdiques sessions de turment, esgotades per la por i el dolor físic i mental i executades en públic a la foguera. No en va el foc era considerat l’element simbòlic del sol i també renovador i purificador de l’ànima, de les angoixes i les temences més ancestrals.
Quant a interpretacions, el treball de Amaia Aberasturi i Àlex Brendemühl és descomunal en aquesta fosca història. Seguint l’estela d’obres majors com la catalogada de masterpiece The witch (2015) de Robert Eggers, Agüero ens presenta un producte més que original, d’extraordinària bellesa visual i en què destaca un grup de joves actrius senzillament meravelloses. A destacar també la direcció de fotografia a càrrec de Javier Agirre Erauso, guanyador d’un Premi Goya per l’esplèndida Handia (2017) de Jon Garaño i Aitor Arregi. Agirre sap copsar perfectament la bellesa de les localitzacions espectaculars del País Basc, Navarra i País Basc francès on Agüero va rodar la seva pel∙lícula. Llegint altres crítiques sobre el treball fotogràfic d’aquest creador, destaca “la gran versemblança i riquesa de cadascun dels plans de la història que permet aproximar-nos i capturar amb nitidesa la figura de la dona des d’una perspectiva política reivindicativa i molt actual”.
Una de les escenes cabdals del film és la de la recreació de l’aquelarre, sabbat o missa negra que interpreten les suposades bruixes entorn de la foguera en presència del jutge inquisidor. Director, càmera, actrius, l’inquisidor de torn (el més posseït de tots) i algun que altre animal domèstic es reuneixen al voltant del foc suposadament purificador (aquí més instigador que res més) i “ho peten” a mesura que s’acosta la mitjanit posant en pràctica tota una lletania de rituals i encanteris que només el jutge creu ferventment o a ulls clucs. Tot un desplegament visualment i ambientalment molt potent interpretat magníficament pel grup de noies, les quals es desfermen embogides i ballant plegades al voltant del foc i enmig de la nit més protectora. Imperdible. Creieu-me.
Tornant al tema que explora el film d’Agüero, l’explicació més plausible per a aquesta vil i inhumana pràctica institucionalitzada arreu d’Europa durant l’edat mitjana fins al segon terç del segle XVIII que perseguia, torturava i cremava a persones sospitoses de practicar arts negres en benefici del dimoni, rau en el fet que les dones (fossin camperoles, mestresses en diversos oficis, abadesses, escriptores i científiques, principalment en la medicina) van anar ocupant cada vegada més espai, oficis, rols i influència en tots els àmbits de la societat, economia, religió i cultura. Per sort, nous aires de llibertat i igualtat recorrien les terres cristianes d’Europa occidental, oriental i, fins i tot, les colònies al nou món i, amb ells, la dona es començava a sentir alliberada, senyora del seu cos i les seves pròpies emocions, sentiments, capacitats i desitjos (vaja, que es trobava plenament “empoderada”, tal com s’acostuma a dir ara). Més enllà de les restriccions imposades pels estúpids mandats i lligadures de gènere imperants en aquella època, s’estaven convertint en un veritable problema o maldecap per a les elits masculines. Com a reacció a tot això, es va reforçar un corrent o conjunt de pràctiques i mesures totalment misògines de control del coneixement i la ciència i una altra regressió per a les dones en tots els contextos socials. En conseqüència, milers de dones eren acusades de pràctiques de bruixeria en una autèntic moviment de “cacera de bruixes” i centenars van ser injustament condemnades i executades. Les acusacions, tant infundades com imaginatives, incloïen invocacions de catàstrofes naturals com inundacions, terratrèmols o calabruixa, o bé induccions d’infertilitat, avortaments naturals o, fins i tot, morts infantils. Tot plegat, simples pretexts per estigmatitzar i perseguir les dones pel fet de ser lliures, crítiques, valentes i diferents. En definitiva, “perilloses” per a les elits masculines establertes.
Malauradament, a casa nostra les dones també foren perseguides. El dominic Nicolau Eimeric va esdevenir una figura transcendent com a gran inquisidor general de Catalunya i l’Aragó. Home de radical violència que amb el seu propi tractat “Directorium Inquisitorum” va perseguir centenars de bruixes, endevins i adoradors del dimoni. Les condemnes passen de faltes relativament lleus com amonestacions, dejunis i peregrinacions a Montserrat a execucions a la foguera. El primer procés important relacionat amb una acusació de bruixeria data del 1427 i es registra a la població gironina d’Amer. Una dona anomenada Margarida fou acusada d’invocar el dimoni i sacrificar nens morts. Els fets que es van esgrimir es van barrejar amb les conseqüències de terratrèmols que es van produir aquell mateix any a la província. Sortosament, les autoritats no van creure tan greus acusacions i la Margarida no va ser ajusticiada. Ara bé, durant aquells anys de persecució màxima, només a la comarca d’Osona van ser acusades, jutjades i penjades més de trenta dones. Per exemple, al terme municipal de Viladrau, un total de catorze dones van ser executades. Més de sis també ho van ser al Lluçanès, quatre a Taradell, quatre a Seva i al Bruc, tres a Rupit i una al petit terme de Vilalleons, a tocar de Sant Julià de Vilatorta. I seguiríem fins a Granollers, Terrassa, Castellar del Vallès i Palau de Plegamans, passant per Sentmenat i la Garriga. Santpedor, Manresa, Sant Feliu de Pallerols…
En conclusió, Akelarre, que teniu disponible a la plataforma digital Netflix, és una aposta feminista fresca i espontània que ha recopilat adeptes, admiradors, reconeixements i premis (entre ells 5 Premis Goya de les 9 nominacions que va tenir) per allà on s’ha exhibit. Un film que explica que les dones no eren perseguides per ser bruixes, sinó per ser lliures. No us la perdeu, perquè estic segur que la gaudireu tant com jo. No es tracta tampoc de l’única trama sobre el diable al País Basc (llegiu la ressenya d’Erramentari. Així doncs, en només hora i mitja de metratge, es mostra com (si bé no de forma innovadora però sí en molts moments atrevida i amb gran bellesa i força visual), malgrat tot, els valors de la innocència, la puresa i la bellesa de la dona s’imposen als pecats i la persecució provocada per la ignorància, intransigència, matusseria i ignomínia de l’home medieval.
Com a última curiositat, sapigueu que la pel∙lícula s’inspira lliurement en les notes que va deixar escrites el jutge acusador que apareix al film i que va recollir sota el títol Tratado de brujería vasca: descripción de la inconstancia de los malos Ángeles o Demonios (només de llegir-lo ja fa venir esgarrifances).
