Alguns de vosaltres segur que coneixeu algun realitzador o guionista basc, com ara Enrique Urbizu (La caja 507 [2002], i No habrá paz para los malvados [2011]) o Pablo Berger (Blancanieves [2012] i Abracadabra [2017]), ambdós guardonats amb algun que altre Premi Goya durant l’última dècada. No obstant, Enrique i Pablo, juntament amb d’altres figures cinematogràfiques procedents d’aquelles magnífiques terres (Álex de la Iglesia, Julio Medem, Imanol Uribe o Juanma Bajo Ulloa) ja s’han donat per vençuts i deixat arrossegar per la poderosa força centrípeta que imposa el centre neuràlgic i de negoci del cinema espanyol: Madrid. En aquest punt, com bé recomanen altres crítics o figures destacades de la faràndula cinematogràfica, jo no posaria tots aquests cineastes (nascuts a Euskadi, això sí) l’etiqueta de “creadors d’un nou cinema basc”, principalment perquè, com acabo de dir, fa anys que han abandonat la seva terra com a eix central o ambiental de les històries que creen i, en canvi, es dediquen a tocar temes més, podríem dir, universals o, com a mínim, deslocalitzats. Però per sort altres creadors més o menys reconeguts o, fins i tot, que apareixen de nou (novells) reprenen de forma puntual temes i ambientacions més properes als seus orígens i promouen o connecten amb l’essència del País Basc més autèntic. Tot seguit, doncs, anem a desgranar alguns d’aquests nous exemplars i obres amb segell d’Euskal Erria i que opten (de moment) per quedar-se i arrelar-se poderosament a la seva terra.
Tot sembla tenir el punt de partida amb Loreak (Flores), dels cineastes bascos Jon Garaño i José Mari Goenaga. El tàndem Garaño i Goenaga ens presentava l’any 2014 una emotiva reflexió sobre el pes dels records i la solitud que va ser molt ben rebuda per la crítica i demostrava clarament que un cine basc més íntim i personal que connectés amb el gran públic era possible. La proposta de Loreak és tan senzilla com efectiva. I és que tres dones veuen alterades les seves vides quan comencen a rebre un ram de flors de forma anònima cada setmana. Aquelles misterioses flors faran brollar en elles sentiments que totes tres creien oblidats (cadascuna a la seva 
manera). A Loreak, hi destacava una guapa actriu basca de nom Itziar Ituño, que per si us sona el nom, és la Comissària de Policia de la La Casa de Papel, un dels èxits més importants quant a sèries espanyoles produïda per Atresmedia en col·laboració amb Vancouver Produccions i que ho està petant a la plataforma digital Netflix (actualment els seus seguidors es troben esperant la seva cinquena temporada). Fora de l’interès purament cinematogràfic, explicitaré públicament que Ituño ha rebut força crítiques i ha estat a l’ull de l’huracà per manifestar-se a favor de normalitzar la participació política (soc dels que penso que sumar sempre és bo en aquest àmbit) de la coalició nacionalista i d’esquerres Bildu. Però bé, deixem aquest jardinet, que ara no ens interessa.
En aquest punt, si voleu conèixer més “referents” recents del cinema basc, us avanço una altra pel·lícula que val molt la pena mirar, si en teniu ocasió, i que ens ajuda a copsar, com s’ha dit anteriorment, l’autenticitat i bon fer dels cineastes bascos. En aquest cas, es tracta d’Handia, una altra petita joia estrenada l’octubre de 2017. Breument, Handia és una pel·lícula dramàtica rodada en basc i dirigida per Aitor Arregi i Jon Garaño. La pel·lícula, ambientada al segle XIX, ens narra la vida i desventures de Miguel Joaquín Eleizegui Arteaga, un home conegut com “el Gegant d’Altzo”. Així, Handia, que es va endur merescudament el premi especial del jurat al Festival de San Sebastián aquell any, profunditza en les arrels, ben sota terra on la natura, homes i dones creixen i es transformen irremeiablement. Basada en fets reals, Handia té la immensa (mai millor dit!) capacitat de posar-nos en la pell d’un guipuscoà humil afectat per acromegàlia o gegantisme i ho fa de forma esplèndida, poètica i molt intimista i es mou en aquell precís i vague terreny en què realitat i màgia es perden per confondre’s de manera imprecisa i indistingible.
I, cinc mesos després, s’estrena Erramentari (2018), de Paul Urkijo, un jove cineasta de 36 anys de Vitoria-Gasteiz que trasllada a la gran pantalla el conte titulat “Patxi Erramentaria”, que va ser recollit per l’antropòleg basc José Miguel Barandiaran l’any 1903. En particular, en la versió que adapta Urkijo, un ferrer (Patxi) marcat per la mort escabrosa de la seva dona aconsegueix empresonar el diable dins d’una gàbia a la seva foneria. Per ambientar una mica més la història, l’òpera prima d’aquest jove cineasta té com inici la primera de les tres anomenades “Guerres Carlines” (dites també popularment en català “carlinades”), confrontacions que van tenir lloc a Espanya durant el segle XIX entre els carlistes (absolutistes), partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó i els seus descendents, i els liberals, partidaris d’Isabel II d’Espanya. A la primera Guerra Carlina, la flor-i-nata de les forces isabelines i l’elit de generals que les conduïen van ser derrotats pel militar basc Tomás de Zumalacárregui y de Imaz, conegut popularment amb el sobrenom de “Tío Tomás”. Doncs bé, el film d’Urkijo fa referència a un presumpte carregament d’or rus que anava destinat a les tropes de l’heroi local Zumalacárregui, que finalment moriria allà per l’any 1835 durant el setge de Bilbao després de rebre un tret a la cama i d’una barreja de mala fortuna, tossuderia i pèssima praxi mèdica i sense veure cap de les monedes promeses. Immediatament d’una breu presentació o contextualització històrica, l’acció es trasllada 8 anys després, quan un agent del govern amb l’encàrrec de seguir la pista de l’or de Zumalacárregui arriba a un petit poble rural portat per les seves perquisicions i pregunta per la casa d’un antic combatent de nom Patxi, que és el rude, embogit i perillós ferrer, segons li expliquen alguns dels veïns del llogarret. A partir d’aquí, ineludiblement el film ens recorda en certa manera a Guillermo del Toro i la seva brillant El laberinto del fauno (2006), que va resultar una perfecta fusió entre la pel·lícula de guerra i la de gènere fantàstic. Val a dir que ambdues produccions comparteixen el pes important que té una nena en la trama, aquí una més que innocent Usue (interpretada convincentment per la petita actriu Uma Bracaglia Etxegibel) que es veurà ben entabanada pel diable en qüestió. En relació als seus protagonistes, a Erramentari, curiosament, se’ns torna aparèixer l’Ituño de Loreak, aquí fent un paper més secundari com a dona de l’hostaler de nom com el qui escriu aquestes línies, i Eneko Sagardoy Mujika, que interpretava al gegant d’Hadia i que aquí brilla com el petit diable atrapat. Aquest actor el podeu veure també interpretant a Gorka en la sèrie d’HBO basada en Patria, l’exitosa novel·la de Fernando Aramburu. No us perdeu la conclusió de les tribulacions de Patxi i Usue a les mateixes portes de l’infern, rodada amb molta modèstia i gust per Urkijo, que manté un equilibri quasi perfecte entre el que és “friki” i mític.
En conclusió, Erramentari, partint del folklore i mitologia basca, ens mostra amb tocs de cinema fantàstic proper a l’horror gòtic (no en va Álex de la Iglesia apareix com a productor en els títols de crèdit) tota la cruesa, brutícia i obscurantisme present a l’Euskadi del segle XIX, una terra més bella i enigmàtica, però també abrupta i salvatge que es va recuperant molt a poc a poc de les cicatrius d’un conflicte bèl·lic com va ser la Primera Guerra Carlina. Juntament amb Loreak i Handia, Erramentari (titulada també El Herrero y el Diablo), té el mèrit de contribuir a crear una mena d’univers o segell propi del cinema basc. Les tres, salvant la distància de l’argument i la forma narrativa que les separa, es van rodar en la llengua pròpia (us recomano visionar-les en versió original per copsar-ne tots els detalls i la intensitat dels personatges) i s’han convertit francament i per mèrits propis en punta de llança o abanderades de la filmografia sorgida d’aquelles terres tel·lúricament (i cinematogràficament) tan poderoses que conformen Euskal Herria.
