No sense mèrit, Mike Flanagan s’ha convertit en un dels cineastes americans més solvents i reconeguts en el panorama actual de cinema de terror. Per si no el coneixeu o ni us sona el seu nom, seva és l’última adaptació d’una de les novel∙les del conegut amb el sobrenom de “geni de Maine”, el prolífic escriptor súper vendes Stephen King, que porta com a títol Doctor Sleep (2013). Aquesta adaptació es va estrenar al cine l’any passat i va ser molt ben rebuda per la crítica especialitzada i el públic en general. En particular, a les mans de Flanagan, Doctor Sleep, amb Ewan McGregor com intèrpret principal, esdevé una reproducció bastant fidedigna de l’obra original de King, ben al contrari del que va succeir ara fa exactament 20 anys amb l’adaptació de la seva famosíssima The Shining (El Resplandor) (1977). L’obra The Shining, (que tots coneixereu de sobres!) va ser adaptada al cine per l’excèntric i  ja desaparegut cineasta Stanley Kubrick. En aquella ocasió, Kubrick no va deixar gaire satisfet King, perquè la pel∙lícula que al final va presentar tenia molts canvis vers el manuscrit original. Per això, King sempre ha clamat al cel per la feina feta per Kubrick en aquella ocasió, però en canvi no es cansa de reconèixer públicament les virtuts de l’adaptació més recent del segon episodi de la història dirigida pel bo d’en Flanagan.

Fet aquest breu apunt històric, deixarem ben palès que Flanagan, després d’uns inicis difícils, s’ha guanyat a pols poder ser amo i senyor dels seus projectes. I això, a la competitiva meca del cinema que és Hollywood, resulta molt i molt difícil. És ben conegut que Flanagan dirigeix Intrepid Picture, una companyia nord-americana que produeix cinema i televisió de caire independent. Al llarg de la seva trajectòria, destaquen una altra bona adaptació de King titulada Gerald’s game (2017) (que teniu disponible a Netflix), i un altre film de terror psicològic sobrenatural que porta com a títol Oculus (2013). No obstant, des del 2018, de forma imparable, Flanagan amb prou bon olfacte, ha vist incrementat el seu prestigi (i segurament els seus guanys econòmics) dirigint tots els capítols de l’exitosa sèrie La Maldición de Hill House (que també podeu gaudir a Netflix), que narra com, després d’un tràgic succés, un grup de germans es torna a reunir a la casa on van créixer per enfrontar-se als fantasmes del passat. Pel seu treball en aquesta sèrie, Flanagan va ser nominat a millor guionista de sèrie pel seu propi sindicat (Writers Guild of America – Union for screenwriters – WGA, en les seves sigles en anglès) l’any 2018. Però vinga, no ens desviem més del tema i enfilem la crítica d’avui.

Hush és una cruïlla entre diferents subgèneres de cinema de terror, bàsicament entre aquell en què un psicòpata (sovint amb la cara tapada i brandant una arma blanca) va assassinant un per un tot un grup d’adolescents mogut per un sentiment d’ira o venjança (aquest subgènere es coneix en l’argot cinematogràfic amb el terme slasher) i el de home invasion, que no cal definir-lo perquè el terme ja ho diu tot. Serien referents d’un i altre, per exemple, Viernes 13 (Sean S. Cunningham, 1980), Pesadilla en Elm Street (Wes Craven, 1984) i Scream (Wes Craven, 1996), i Halloween (John Carpenter, 1978) i Funny games (Michael Haneke, 1997), respectivament. 

A Hush, com és recurrent al llarg de la seva filmografia, Flanagan compta amb una inestimable ajuda que, al meu entendre, acaba essent determinant per poder-li donar una bona puntuació. I és que, al seu costat, destaca el treball que executa la seva dona (diuen que darrere un gran home i hi ha una gran dona), la guapa actriu Kate Siegel que, juntament amb el seu marit, signa el llibret o guió de la història. Ho podem veure clarament en el fet que el personatge que interpreta Siegel, una jove muda amb discapacitat auditiva arran d’una meningitis que es veu assetjada per un despietat assassí dins de casa seva (una bonica i confortable cabana aïllada enmig del bosc. Més que típic, oi?), es mou com peix a l’aigua en al llarg del film. Vaja, la comunió entre director, càmera i actriu ratlla la perfecció i l’acció es desenvolupa amb molta sincronia dins d’un espai bastant reduït i en complet silenci. I és que Siegel, que ha escrit totes i cadascuna de les escenes, interactua perfectament amb els moviments que executa la càmera a l’espatlla del seu marit. Quin privilegi quan el director tan sols té la feina de seguir els actors i fer-ho amb un mínim d’ofici, oi? I, és clar, en això, Flanagan ja comença a tenir-nos-hi acostumats. Un altre punt molt a favor del film és la seva durada que perfectament ajustada (97 minuts), que s’ha de reconèixer és prou d’agrair en aquest tipus de produccions en què la premissa “no per més llargues, millors” és sempre recomanable.  

Com podeu pensar, doncs, la trama de Hush no és massa original i els elements amb què compta la parella Flanagan-Siegel són pocs i força simples. En primer lloc, un parell de bons actors protagonistes, en aquest cas, l’assetjada Siegel i l’assassí (que Flanagan retrata com un tipus poc intel∙ligent però, en canvi, molt violent o sanguinari), interpretat de forma bastant convincent per un força desconegut John Gallagher, Jr. Completen l’escàs repartiment del film, una parella d’actors secundaris que hi fan una breu aparició i que representen una parella de joves amics i veïns de la víctima que (com bé se sap en qualsevol slasher que s’apreciï) hom ja sap que no sortiran gaire ben parats (compte espòiler!). 

En resum, Hush, del solvent i més conegut pels amants del gènere de terror director Mike Flanagan i escrita juntament amb la seva protagonista Kate Siegel (muller de Flanagan a la vida real), representa un thriller força entretingut sobre una jove escriptora amb una incapacitat sensorial greu que es veu assetjada per un psicòpata que li fa passar un autèntic calvari. Vaja, sola en una cabana enmig del bosc i sumida en un silenci total asfixiant (i que actua com un element mortífer més de la trama), la soferta protagonista sembla tenir totes les de perdre. Però per simple, Hush no deixa de ser un producte ben escrit, rodat i interpretat, sense pretensions però tremendament efectiva i, és clar, perfecte per veure una nit com la de Halloween, això sí sota la protecció d’una bona manta i amb totes les finestres, porticons i portes de casa ben tancades. Ei, i no val donar-ho per fet, si us plau, comproveu-ho per si de cas…

Comparteix
AnteriorRaquel Santanera guanya el Miquel Martí i Pol
SegüentEl Discmón de Terry Pratchett, per primer cop en català
Santi Roura
Vigatà d’adopció però hilarienc (vaja, de Sant Hilari de Sacalm) de soca-arrel. Investigador de noves teràpies avançades contra les malalties cardiovasculars al Campus Can Ruti de Badalona, estimo també el bon cinema i la literatura. Vaja, un altre dels molts apassionats que corren pels patis de butaques, biblioteques o llibreries d’arreu. Entre hores també m’agrada passar el temps fent critiques (sempre constructives!) de molt del material què visiono i llegeixo, a més de fer divulgació científica de forma més que amateur. De moment, doncs, i que us pugui interessar, això és tot. Salut i llarga vida a tota les formes de cultura que es fan i es desfan!