Per desgràcia no estem massa acostumats a veure el cinema de Kelly Reichardt a les sales del nostre territori. El motiu? Bé, tots el sabem, però ara no entrarem pas en aquest debat. Amb First Cow, setè treball d’aquesta directora i escriptora estatunidenca, Rwichardt confirma i segella un estil que fins ara ja intuíem en tots els seus treballs anteriors, des de Old Joy (2006), film amb què començaria a adquirir certa popularitat; passant per Wendy and Lucy (2008) i Meek’s Cuttof (2010), que recolliria varis premis a diferents festivals; o Certain Women (2016) que de nou col·leccionaria premis i nominacions en la seva presentació arreu del món. Tots ells, amb un esperit modest que fa de la seva senzillesa bandera per exposar-nos amb tota naturalitat temàtiques que molts cops ens passen desapercebudes sota l’ombra de grans i insubstancials superproduccions. A First Cow Reichardt segueix explorant l’ànima humana des d’un punt de vista de connexió amb el seu entorn, i amb un  guió que en aquest cas juga un paper secundari en benefici de la bellesa de les imatges i la relació entre els seus protagonistes.

Basada en la novel·la de Jonathan Raymond, guionista habitual des de fa uns  anys de la directora, i produïda i distribuïda per l’exitosa A24 (garantia d’èxit), el film ens explica la història d’un cuiner (John Magaro) que acompanya una expedició de caçadors de pells de castor a l’estat d’Oregon durant la dècada de 1820. En aquesta  expedició coneixerà un enigmàtic immigrant xinès (Orion Lee) amb el qual establirà una bonica i estranya relació de confiança. Com us deia, la història no necessita de més elements per parlar-nos de l’amistat o dels somnis en una terra difícil i amarga com podia ser l’oest americà en aquella època. Reichardt filma amb serenitat, pausa i senzillesa, i amb pocs elements és capaç de crear un treball en què el suspens, l’humor i la tristesa circulen sovint per camins paral·lels, de manera que potser, a alguns, els acaba creant una certa confusió.

Parlem d’un western inusual que solem veure en comptades ocasions i en què les pistoles i la rudesa dels protagonistes habituals del gènere són substituïts per la bondat i l’amabilitat del duet protagonista, i la dolçor dels seus pastissos (ja m’entendreu). Una bonica relació entre dos homes, pioners del mite del somni americà, en busca d’oportunitats en una terra rica però hostil.

Tinc debilitat pels westerns i potser no soc del tot objectiu, però m’agrada aquest nova mirada que directores com Mona Fastvold amb The World to come, Chloé Zhao amb The rider o Nomadland, si m’apures, i la mateixa Kelly Reichardt aporten a aquest gènere que segurament ja necessitava una revisió. Una mirada íntima i naturista amb què s’exploren, de forma subtil i elegant, les relacions humanes i el seu impacte en una societat que encara no estava (ni està) preparada per entendre-les. Què millor que tres mirades femenines per parlar-nos d’un món d’homes.