Ara fa just un any, al gener de 2021, Univers Llibres va publicar un recull d’escrits de viatges d’Stefan Zweig, traduïts per Oriol Gil Sanchis i jo ja tenia ganes de llegir-lo. Ho he fet ara fa pocs dies i no m’ha decebut gens. El llibre recull estades que l’autor austríac va fer a diverses ciutats europees des de 1902 fins a 1940. Així, doncs, coneixem amb ell ciutats belgues com Oostende o Bruges i Anvers, però també ens passegem pel Hyde Park de Londres, visitem Itàlia i algunes ciutats franceses, austríaques o suïsses.

El recull s’estructura cronològicament i això ens ajuda a fer-nos una idea dels canvis que experimentarà Europa després de la primera guerra mundial i fins el començament de la segona. Zweig és un gran observador i per això és un plaer visitar o revisitar amb ell les ciutats per on passa i tot allò que d’aquestes en destaca: el palau dels papes d’Avinyó, els canals de Bruges, els camps elisis d’Arle o la primavera de Sevilla. Però a més dels indrets i del clima, l’escriptor en repassa la història, l’antiga i la més recent. Un capítol que m’ha cridat l’atenció és el de “Necrologia d’un hotel”, en què denuncia que la ciutat de Zuric hagi perdut una mica l’ànima convertint un dels seus hotels més antics en una oficina tributària. Això el porta a escriure sobre altres edificis d’altres ciutats que han patit una sort semblant o pitjor que aquesta.

Zweig escriu també sobre les noves formes de viatjar i parla amb força ironia dels tours turístics que les agències comencen a oferir. Així ho veiem en el text titulat “Viatjar o fer-se viatjar” en què fa afirmacions com aquestes:

“El temps ja està calculat per a cada visita, la ruta ha estat traçada per ments expertes: què còmode que és tot plegat! Cap necessitat de pensar en diners, de preparar-se, de llegit llibres, de trobar allotjament: rere els viatjats (no en dic pas viatgers), sota una gorra de coloraines, hi ha un guardià del viatge (car no deixa de ser una mena de guardià o vigilant) que maquinalment aclareix qualsevol detall.”

L’any 1933 l’autor s’estableix a Salzburg i li dedica un bonic text. Però amb l’arribada de Hitler al poder les coses canvien a Europa, i ho fan sobretot per a jueus com Stefan Zweig, que l’any 1937 escriu que “altre cop s’ha desfermat una forta borrasca arreu del món que arrenca les fulles d’un arbre mil·lenari i les arrombolla per tots els camins de la Terra.” I afegeix: “Altre cop, com els pares, els avis i els rebesavis, una infinitat de jueus han de deixar la terra i la casa on han viscut plàcidament per cercar-se –la majoria no saben ni tan sols a on– una nova pàtria.”

De fet, el llibre es tanca amb un text que comença dient que a ell li ha tocat viure les dues guerres, la primera des d’Àustria i la segona des d’Anglaterra. Des de cada un dels bàndols, doncs, i també des del coneixement del que representa una guerra pel que ja n’ha viscut una i no només l’ha vista escrita als llibres. Viatges, d’Stefan Zweig, agradarà a tots aquells a qui els agrada la literatura viatgera, però també als qui hi busquin un autor lúcid i gran coneixedor d’aquest vell continent que és Europa.

Comparteix
AnteriorCrítica de “First Cow” (2019) de Kelly Reichardt
SegüentAquest divendres 4 de febrer als cines…
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).