L’audiovisual coreà està de moda. Després de l’èxit global de Squid Game i la pel·lícula de 2016 Train to Busan, arriba All of Us Are Dead. Escrita per Chun Sung-il, és una sèrie de Netflix ambientada a l’institut de Hyosan, Corea del Sud, i basada en el recomanable webtoon de Joo Dong-geun. La premissa és ben senzilla: un experiment científic acaba malament i un virus comença a estendre’s per tota l’escola i l’àrea circumdant, i fa que un grup d’estudiants es vegin obligats a protegir-se dels seus amics zombis que mengen carn humana.
Molts actors desconeguts
El repartiment d’All of Us Are Dead és sorprenent. Mentre presumeix de Kim Byung-chul (Sky Castle i Descendants of the Sun) i de Lee Yoo-mi (Squid Game), la majoria del repartiment principal està compost de cares bastant noves. De fet, això és un encert que explica el seu director, Lee Jae-gyu, perquè gràcies a actors i actrius desconeguts s’aconsegueix que els espectadors tinguem una experiència més immersiva.
Algunes de les interpretacions més estel·lars provenen de Cho Yi-hyun, la delegada de la classe, inicialment reservada i freda; i Yoo In-soo, un assetjador que fa bullying a l’institut i que es converteix en un autèntic malson per a tots. La resta del repartiment també inclou l’actor Park Solomon (Sweet Revenge), la fantàstica Park Ji-hoo (House of Hummingbird) i el resolutiu Yoon Chan-young.
La mirada adolescent
Un dels punts més agraïts dels 12 episodis de la sèrie és que els personatges mai perden la mirada, la seva innocència. No és una història d’adolescents que lluiten contra les adversitats per madurar i convertir-se en homes i dones. Són adolescents d’un institut que no volen fer-se grans i que no estan preparats per ser-ho. De fet, les pauses necessàries entre tanta adrenalina persecutòria de morts vivents contorsionistes remarquen precisament això. Quan els zombis els deixen respirar, els protagonistes parlen sobre l’amistat entre ells, sorgeix el primer amor, envien missatges als seus pares i mares i comenten els seus anhels sobre la universitat a la qual volen anar el curs vinent. Els grans problemes o decisions, tot allò que cal parlar, es deixa per més endavant. O com diuen ells mateixos: “Ho parlem demà. Un cop ens dutxem i hàgim menjat una mica”.
És refrescant mirar a través dels ulls d’adolescents implicats en una apocalipsi zombi, perquè hi ha veritat. Aquí no hi ha els herois o heroïnes de The Walking Dead. Són un petit grup que no sap lluitar i que ha de defensar-se o morir; que no té on anar, però que ha de fugir. Aquesta mirada adolescent s’eixampla quan es fa visible la polaritat entre adolescents i adults. En general, i tret de poquíssimes excepcions, els adults no són de fiar. Són científics culpables de l’apocalipsi, militars que deneguen l’ajuda i el rescat, polítics corruptes, professors que minimitzen l’assetjament escolar. Són autoritaris i desafiants. Mentre que els adolescents tenen, per damunt de tot, un alt valor de moralitat, i aquell adolescent que no la té és castigat.
Temàtiques Teen
El bullying és, sens dubte, un dels temes centrals d’aquesta sèrie. Tot parteix d’aquí: la gran pandèmia d’escoles i instituts. Les pallisses contínues, els intents de suïcidi, els vídeos gravats amb el mòbil denigrant i maltractant… fan que un pare, professor de ciència d’un institut investigui un virus per ajudar el seu fill a tenir més ràbia, encarar-se així amb els seus assetjadors i no patir més bullying. Per descomptat, surt malament, i l’existència del mateix virus apocalíptic és la terrorífica conseqüència. A més, víctimes i assetjadors tenen papers destacats al llarg de la sèrie.
L’addicció i desintoxicació de la tecnologia també hi són ben presents. Són adolescents que es fan selfies a tota hora i que les pengen a les xarxes. Però en cas d’emergència zombi, els mòbils són una eina indispensable per comunicar-te amb l’exterior i demanar ajuda. Encara que la trucada la rebin adults que no creuen en les “fantasies” d’adolescents. També és un exemple l’ús dels drons, que juguen un paper ben diferenciat entre l’adolescent i l’adult. Tota aquesta tecnologia els separa: els adults seran els tecnòcrates i els estudiants supervivents sense tecnologia en una “illa deserta”.
Una sèrie d’horror i emoció
És una sèrie que cal dosificar. Es consumeix millor en petites dosis. El que ofereix, a diferència de qualsevol altra sèrie de zombis, és que el grup d’adolescents que corren perill, que moren constantment, que descobreixen com evoluciona el virus i que troben refugi a través del laberint del seu institut, tornen a ser adolescents quan tenen un respir.
A més, té plans seqüència impressionants i magistralment orquestrats que capten tota l’atenció de l’espectador. Episodis de quasi una hora amb infectats ben caracteritzats que es caragolen mentre els ossos de les seves esquenes es trenquen amb força, mirades injectades en sang i gore en moments molt puntuals. Tota aquesta brutalitat en execució visual canvia radicalment en els moments de menys acció, els quals l’espectador adult agraeix, perquè destensa i agafa aire, com els mateixos protagonistes.
En general, és una sèrie que balanceja l’horror i l’emoció, que mescla el maquillatge zombi amb la llàgrima. Encara que és factible desitjar un enfocament més potent en els estudiants en el seu camp de batalla de l’institut i menys en les respostes externes al virus, els paral·lelismes del coronavirus (i les seves variants) permeten que aquestes trames addicionals tinguin sentit en una història que en última instància tracta d’una pandèmia de ràbia a un nivell extrem. D’alguna manera, dins d’un vessant zombi, ho cobreix tot des de la salut mental, la política, la solitud, l’embaràs adolescent, l’assetjament, l’acció militar, les divisions de classe, i la força de l’amor i l’amistat. All of Us Are Dead és simplement una gran peça de televisió. Té moltes capes i creure que és només un drama zombi és quedar-se curt. Alhora, demostra per què Corea del Sud continua creixent en aquesta indústria audiovisual en l’àmbit internacional.