Com qui no vol la cosa ja tenim una altra aventura del superheroi de Gotham a la cartellera. Es podria dir que els nascuts a principis dels vuitanta comptem el pas dels anys amb directors de pel·lícules sobre l’home ratpenat. El Batman de Burton, el de Schumacher, el de Nolan, el de Snyder i, per últim, el de Matt Reeves. Totes aquestes pel·lícules (bé, de les de Schumacher no cal ni parlar-ne) han intentat plasmar l’imaginari d’un personatge sortit del món del còmic amb més o menys encert. Tothom té el seu Batman preferit, jo el primer, però no us el diré, ja que després tot se sap. El que sí que puc dir és que el treball de Matt Reeves m’ha deixat bocabadat en tots els sentits. I és que no ho tenia gens fàcil. Un ja no sap què esperar quan veu en grans titulars que s’està preparant un nou Batman, i encara menys amb un nou protagonista emmascarat. L’empresa era difícil però, renoi, el resultat és del tot satisfactori. Sembla que aquesta nova entrega ha vingut per quedar-se i, què coi!, benvinguda sigui.
Si Nolan va començar a posar els fonaments del que seria un nou concepte del món dels superherois dins de la franquícia intentant dibuixar uns personatges més humans i realistes amb els quals ens sigues més fàcil empatitzar, Reeves ha agafat aquest concepte i aquestes mateixes bases i les ha posat de volta i mitja. A The Batman ens trobem amb el Bruce Wayne més terrenal que hem vist fins ara. Interpretat per un més que correcte Robert Pattinson, qui ja fa temps que va deixar enrere les carregues “crepusculars” d’adolescent sexi i trencacors, aquest nou Batman viu submergit en la foscor d’una Gotham més decadent que en altres ocasions i més preocupat per la venjança que no pas per les finances de les seves empreses. Wayne és més solitari que mai, introvertit, esquerp i està cansat. Batman s’ha convertit en un vigilant nocturn entre les ombres, un detectiu silenciós amb pocs gadgets i acostumat a rebre més cops i patacades del que és habitual. Res és com abans i alhora tot ens és familiar. Més a prop de Fincher i el Sin City de Miller i companyia que no pas de cap antecessora seva, el nou Batman és un pur thriller de la vella escola. Un neonoir opressiu i angoixant, brut, fosc i humit. Un clàssic relat de gàngsters il·luminat per flaixos de discoteca i llums de neó als carrers. De fet, la fotografia a cura del nominat a l’Oscar per Dune Greig Fraser i una banda sonora tenebrosa i afilada d’inspiració clàssica a càrrec de Michael Giacchino, juguen un paper fonamental i m’atreviria a dir que principal en tot el film. Gotham no havia estat mai tan protagonista com ara i això, estimats, m’agrada, i molt.
Evidentment, la lluita entre el bé i el mal és una peça bàsica de qualsevol trama de Batman. Però cada cop més, aquesta línia tan fina es difumina fins al punt que, per moments, el teu cap pensa que potser els bons no són tant bons i els dolents no són tan dolents. Tot i que potser un dels punts flacs de la pel·lícula de Reeves és que no acaba de desenvolupar del tot certs aspectes del passat o de la vida dels enemics de Batman, cosa que hagués resultat molt interessant. Sí que en tots ells, protagonistes inclosos, hi trobem petites traces de dubtosa moralitat que ens fan qüestionar-nos si en aquest món en què vivim el que està bé o malament són posicions tan allunyades com ens pensem.
La trama és bàsica: un assassí en sèrie que deixa pistes al lloc del crim. Us ve al cap alguna pel·lícula així? Milers. Res que no haguem vist abans. Ni trames enrevessades ni complicades. No fan cap falta; la vida ja ho és prou, de complicada. A la pel·lícula, el que li importa és el rerefons que amaguen aquests assassinats i aquesta ciutat immersa en els inferns de la corrupció. El que busca Matt Reeves és que sentim a les nostres pells l’opressió i el neguit que senten els protagonistes. I és que parlem d’un treball en què la percepció de tots els nostres sentits passa per davant de qualsevol guió. D’alguna manera, s’allunya d’aquells magnífics diàlegs del cinema negre dels quaranta o cinquanta, però a la vegada és capaç d’heretar tot el seu esperit amb un treball que evoca gavardines, barrets i cigarretes a la cantonada d’algun carrer sota la llum d’un fanal.
Molt bona nota per a un blockbuster que no pretén ser-ho, amb un heroi que tampoc ho vol ser. I sí, dura gairebé tres hores. Si la teca s’ho val, com si en dura quatre. Algun problema?
