El guanyador del premi especial del jurat al darrer festival de Sundance, All Light, Everywhere, és un ambiciós documental que inicialment sembla focalitzar-se en les càmeres corporals de vigilància dels cossos de seguretat dels Estats Units, però que abasta deliberadament molt més: des de com els sistemes de vigilància afecten la societat en qüestions de privacitat, a la paradoxa de la deformació del comportament i la realitat quan ens sabem filmats, passant per la fina línia que separa seguretat de privacitat i els orígens històrics, a finals del segle XIX, de l’enregistrament i les primeres tesis criminals basades en l’observació i els paràmetres visuals.

Sens dubte, l’esforç i dedicació de l’equip de Theo Anthony que queda rubricat a All Light Everywhere són enormes, ja que el film està ple de testimonis des de tots els punts de vista possibles, com el del portaveu de l’empresa nord-americana Axon, fabricant de les pistoles Taser i de la càmera corporal més usada per la policia del país, qui ens farà un tour guiat per totes les seccions de la seu tecnològica, així com del software que gestiona els enregistraments i les intel·ligències artificials que els analitzen. Tanmateix, la càmera d’Anthony també s’endinsa en els cursos de formació dels agents de la policia de Baltimore en l’ús de les càmeres corporals i en la proposta d’ús d’un software privatiu d’enregistrament aeri en temps real i en com la mateixa comunitat de Baltimore s’hi oposa en termes de privacitat.

L’objectiu de Theo Anthony és no pensar per l’espectador sinó fer-lo reflexionar oferint-li la visió de la guerra entre seguretat, privacitat, càmeres, armes, política i justícia des de totes les arestes possibles i abordant des d’una perspectiva no subjectiva la complexitat de tenir un punt de vista objectiu. I en això, l’èxit és rotund. Però fa la sensació que es passa de frenada, ja que ofereix un metratge de quasi 2 hores que acaba donant massa voltes sobre els mateixos conceptes, i així com la primera hora és per treure’s el barret, al final acaba resultant més atabalador que instructiu i revelador.

AnteriorPffff: l’onomatopeia del tedi
SegüentCINECLUB VIC. La profecia
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.