Amb la repetidament elogiada Poor Things i l’entrada definitiva de Iorgos Lanthimos al cercle dels grans directors hollywoddescos, em veig en l’obligació d’escampar el meu polsim d’escepticisme a la compota ditiràmbica que gran part del món i —més important encara— de la comarca Osonenca ha preparat i ofert al proïsme en honor al míster Lanthimos. La barreja d’arguments que elogien la pel·lícula —escoltats amb atenció i digerits estoicament per servidor— posen el focus en “l’estètica de la proposta”, el seu “atreviment”, la “gran mà de Lanthimos per entrar al cinema comercial sense perdre la seva idiosincràsia”, la “profunditat dels seus temes i
totes les interpretacions i significats de tots els elements, res és gratuït, m’entens?”, les “grans actuacions”, per descomptat, i una “posada en escena extravagant i perfecta”. Tots aquests elogis són lògics i tenen fonament; són indiscutibles. I nogensmenys… Hi ha un problema.
Podem definir vagament el concepte d’autor com una sèrie de dèries, temes i estètica que marca un estil en les obres de qualsevol creador; com més idiosincràtic més notorietat té l’element d’autor en l’obra. Quan les carreres dels directors ja tenen cert recorregut i es mira el fil conductor de les seves obres, sempre s’hi troben una sèrie de característiques que ho relliguen tot. Des de Kinetta (2005) a Poor Things (2023), el Iorgos ha incomodat a l’espectador ocasional i benpensant que per malentesos de la vida s’ha posat a veure el seu cinema. Això és més aviat un epifenomen de les seves intencions artístiques més que no pas el seu objectiu principal, però si el pedant de l’Adorno deia que l’art té un element desfamiliaritzador, el míster Lanthimos és dels qui més s’ha preocupat de fer-ho palès.
Però Poor Things… ai ca! Veiem prostitució, sofriment, abusos… I tot és tan familiar! No només és que no m’agradi el barroquisme —sempre acompanyat d’un manierisme sospitós— de tot plegat (per parlar de coses carregades, us remeto al meu article de Carpenter), sinó que també d’un director que tenia més preguntes que respostes ara ens trobem amb un Sir amb unes conviccions massa fermes. El seu estil i les seves tècniques es troben domesticades a favor d’una cosa que no encaixa amb la filmografia anterior.
Hi ha qui diu que això és una evolució. Jo no diré pas que no, però no sempre s’evoluciona cap on un vol, i al Lanthimos jo no li havia fet saber què era el que més em captivava del seu cinema —si ho hagués fet, hauria cancel·lat Poor Things—.
Al cineclub Vic vam passar Joyland (2022, Saim Sadiq), que bàsicament va d’un home homosexual que s’enamora d’una dona transsexual, i cada cop que tenen relacions sexuals, l’home performatiu es gira perquè la dona performativa li entafori el membre entre natges, però això és justament el què no vol la dona; vol sentir-se més femella (‘femella’, sí, el sexe és una cosa molt primària…), no un semental. Lògicament, la cosa no acaba bé. Em 
pregunto si alguna cosa semblant m’haurà passat amb el cinema del Lanthimos, si me l’he estimat per les raons equivocades… Aquesta petita crisi m’obliga a redactar un parell d’articles més per a analitzar —paraula massa procaç, més aviat seria hipotetitzar lúdicament— les seves pel·lícules més antigues i identificar amb profunditat el problema amb Poor Things. La cosa no és endebades ni a destemps; d’aquí poc estrenarà Kinds of Kindness i veurem els camins que haurà escollit, que em fa l’efecte que s’allunyen del concepte que m’havia fet d’aquest mestre de l’absurd…
