Arriba un moment a la vida en què s’ha de dir prou. Per alguns serà la tercera safata de torrons que treu la iaia a les cinc de la tarda després d’haver-te obligat a menjar deu canelons, vuit trossos de botifarra i tot el pa que li quedava al forner del poble. Per altres, serà la quota increïblement inflada que cobren els professors de crossfit. I la quota terriblement generosa que s’ha de pagar després al fisioterapeuta perquè t’arregli l’esquena —hi ha pràctiques esportives que no entenc—. Per la majoria, seran les multes d’hisenda per no haver marcat la casella de l’església a la declaració de renda. I per uns pocs serà que els vídeos porno que volen veure s’han de pagar. De veritat, en algun moment petem perquè ja no podem més. El cansament es fa cada vegada més evident, les ulleres que portes comencen a semblar dos cops de puny, parles arrossegant totes les paraules perquè et fa mandra vocalitzar, total, fa temps que ningú t’escolta. I per què? Perquè ets un pesat. Ningú vol saber de tu. Quan vas arribar, tothom pensava que eres molt simpàtic, amb els teus acudits senzills i un projecte magnànim que feia que caiguéssim de cul a terra. De veritat que ens tenies a tots il·lusionats. Però amb el temps ens hem adonat que el teu projecte no és tan magnànim i que els teus acudits són fàcils. Massa fàcils. Sincerament, el que fas ara, no s’allunya gaire de les campanyes publicitàries que fan les multinacionals quan intenten tapar que són malvats i que l’única cosa que desitgen en aquest món són els nostres ronyons.
Marvel —i em dirigeixo a tu com si fossis un ens palpable i no una colla de corporatius vestits de Prada—, potser ha arribat l’hora que canviem la formuleta. Potser ha arribat el moment de dedicar un any a fer una sola pel·lícula de superherois. Amb una n’hi ha prou. I DC, això també va per tu. Perquè, collons, des que Disney es va fer amb el poder tinc la sensació que vaig, com a mínim, quinze vegades l’any al cine per veure la mateixa pel·lícula, ja sigui Spiderman, Star Wars o La Viuda Negra. Una mica més i les d’animació acabaran igual. Espera, ja hi ha dues pel·lícules dels Increibles, oi? Entenc que s’ha de mantenir un negoci, de veritat, però hi ha més coses al món que els vestits de licra de coloraines i les bromes que no ofenen ningú. Guardianes de la galaxia va funcionar molt bé, sí, però podríem canviar una mica el to, sisplau? O podríem fer alguna cosa diferent? Què us sembla una pel·lícula en què un home cau dins un tanc de radioactivitat i no només no agafa superpoders sinó que s’ha d’acabar operant d’un tumor? Sincerament, odio les pel·lícules de malalts, però crec que hi ha més gent volant pel cel ara mateix que gent amb càncer que es fa petons. I això, sincerament, em sembla gravíssim, perquè si un gènere ha de provocar tedi per la quantitat d’històries batusseres que genera és el cinema de malalts.
A veure, he de dir que jo m’ho passava bé amb els superherois. I molt sovint encara ho faig. No és que sigui un amargat i vulgui esmicolar els vostres somnis. Llegia còmics. Tinc fins i tot Daredevil d’en Ben Affleck en DVD, i no és una cosa que es pugui dir en veu alta. Però hi va haver un temps en què la pel·lícula de superherois anual em feia il·lusió, fos o no fos una santa merda. Tot i que sovint ho eren (ex: Los 4 Fantásticos y Silver Surfer/Linterna Verde/Catwoman/Ghost Rider 1 i 2). Ara, en canvi, et passes les setmanes esperant un canvi de cartellera perquè la gent amb rajos làser als ulls és d’allò més avorrida. Les trames són sempre iguals i els personatges secundaris estan tan estereotipats que em resulta impossible no veure les mateixes cares a tot arreu. Quina diferència hi ha entre els amics de l’Spiderman i els de l’Antman? És més, els dos tenen nom d’insecte, no fotem. O la diferència entre la Viuda Negra i en Loki? Els dos estan estan morts a l’univers Marvel, però se’ls ha dedicat un spinoff perquè els actors puguin seguir sortint a les entrevistes grupals. Sé que dona diners, però… no crec que calgui ratllar la temàtica com una cançó a Ràdio Flaixbac.
Qui ho havia de dir? Els superherois convertits en una altra prolongació dels refregits industrials. I pensar que en la seva època El protegido de M. Night Shyamalan va haver de passar de puntetes pel gènere perquè els superherois no eren prou populars. Què mirava aleshores la gent? Ah sí, Misión imposible 2 i X-Men.
Conclusió?
Feu-vos de Filmin; allà les pel·lícules valen la pena.
