Havia sentit a parlar d’Amélie Nothomb per tot arreu. Tothom em deia que havia de llegir algun dels seus llibres, però tampoc tenia gaire clar per on començar, perquè les seves obres tenen opinions molt diverses: o l’odies o l’adores. Però el camí es va il·luminar quan vaig saber que Kike Maíllo havia fet una adaptació cinematogràfica de Cosmética del enemigo, pel·lícula que trobareu a Filmin. “Ara és la meva”, vaig pensar. Però ho deixat i deixat fins ara. Tant de bo l’hagués agafat abans!
De Cosmética del enemigo només tinc que bones paraules. És increïble que en 100 pàgines Nothomb sigui capaç de construir un relat complex, molt ben ordit, amb la capacitat d’atrapar el lector fins al final i, a més, sorprendre. No diré gaire res de la trama, perquè crec que és millor apropar-se a la novel·la sense saber de què va i deixar-se portar. Tot comença en un aeroport. El vol d’en Jérôme va amb retard i decideix entretenir-se amb un llibre, però no podrà llegir, perquè un altre personatge l’atabalarà donant-li conversa.
La narració de Nothom té moltes virtuts, però sense cap mena de dubte, el millor del llibre és la gràcia narrativa que mostra l’autora. Va directa al gra, no busca subterfugis ni descripcions innecessàries, i els seus diàlegs són tan hilarants i aguts com incòmodes i suggestius. De fet, el cara a cara entre en Jérôme i el seu interlocutor són el tot de la novel·la, la trama en si mateixa. I quina trama, amics meus!
S’ha de reconèixer que la meva entrada al món Nothomb ha estat fantàstica. No sé si les següents lectures podran superar aquesta acarnissada història que mostra la part més fosca de l’ésser humà.
Agradarà a…
A qui busqui un llibre trepidant per llegir gairebé d’una assentada. També a qui busqui una “novel·la negra” (si li podem posar aquesta etiqueta) diferent.
No agradarà a…
A qui busqui un llibre pausat i no sigui gaire fan del gènere.
