Si he de ser honest, he de dir que abans d’aquesta projecció, el nom de Nick Antosca em deia més aviat poc. No soc de veure sèries (per falta de temps, principalment), així que desconeixia que era la ment darrere de Channel Zero i d’algun dels capítols més estel·lars d’Hannibal. Però que algú com Guillermo del Toro apadrini el seu primer llargmetratge —com a guionista—, i que el mateix Antosca acudís a Sitges a rebre el Premi Màquina del Temps, em va fer interessar per Antlers (2021), adaptació fílmica del relat curt del mateix Antosca titulat The Quiet Boy.

Com a The Quiet Boy, la protagonista d’Antlers, la nova professora de primària que torna al poble on es va criar —una solvent Keri Russell (Felicity)—, es veurà absorbida pels problemes familiars dels seus alumnes, en especial d’un d’ells, molt callat —interpretat per un brutal i sorprenent Jeremy T. Thomas, i que amaga una vida domèstica lluny de ser ideal. No obstant això, el que podria ser un telefilm d’agents socials i custòdia de menors es desenvolupa com un film de terror molt fosc en què les escenes més captivadores del film seran les de la vida quotidiana del misteriós nen, el qual cuida del seu pare i el seu germà petit. Com solc fer, m’abstindré de donar més detalls, però ja a la primera seqüència de la pel·lícula es veu com el pare, que usa una antiga mina a punt de ser reoberta com a quarter general de negocis tèrbols, acaba despertant quelcom de sota terra que no hauria d’haver despertat.

Cal remarcar tot el desenvolupament de la trama, ja que en pel·lícules semblants sol estar ple de clixés i llocs comuns, però Nick Antosca sap dotar-lo d’una personalitat aclaparadora i una incomoditat realment agraïda i innovadora. Tot i això, el notable pressupost de la producció d’Antosca fa que un disseny de producció i uns efectes digitals de primer nivell quedin desangelats per un desenllaç massa típic, que tot i ser 100% satisfactori respecte a la trama, deixa un regust que podria haver donat molt més. Així, Antlers té un començament inquietant, i el que és més important: un desenvolupament molt més esfereïdor que el dels productes comercials nord-americans de gènere que s’ajunta amb un trauma del passat de la professora molt ben portat i filat respecte a la preocupació pel seu alumne. No obstant això, és el darrer tram on la pel·lícula resulta més típica, ja que deixa perdre tota l’originalitat i l’atmosfera tètrica que ha anat construint durant tot el film. Una mica com li passa a Demonic, film que vaig ressenyar fa uns dies i que també es va presentar al Festival de Sitges i amb la qual, de fet, guarda certs paral·lelismes en el seu desenllaç.  Però a Antlers encara sap més greu, perquè el guió funciona de meravella fins a aquest tram final cosa que li fa perdre punts.

 

Comparteix
AnteriorCrítica de “Última Noche en el Soho”, d’Edgard Wright. Festival de Sitges 2021
SegüentCrítica de “La hija”, de Manuel Martín Cuenca
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.