Els gèneres cinematogràfics, per bé o per mal, cada cop van quedant més desdibuixats davant de propostes cada cop més arriscades i que aposten per tractar diferents temàtiques des de visions molt diferents dins d’una mateixa pel·lícula. Segurament estem davant d’un canvi en què la ciència-ficció, el terror, el drama o la comèdia es fusionen per oferir-nos un producte disposat a trencar tots els esquemes i totes les normes no escrites que fins ara regien el món del cinema. Sense anar més lluny, no fa pas gaire s’estrenava la premiada Titane de Julia Ducournau, una pel·lícula que circula entre el thriller, el drama, el terror més visceral i, per què no, la ciència-ficció. En aquest cas l’aposta li ha sortit bé. Tot el conjunt i aquesta amalgama de gèneres funcionen a les mil meravelles per la senzilla raó que la directora francesa sap cap on vol anar en tot moment. No és el cas de Lamb, film en què aquest collage de gèneres no té una direcció clara, no arriba a funcionar en cap moment i, fins i tot, en certs moments, cau en la seva pròpia paròdia.

L’òpera prima de Valdimar Jóhannsson, una coproducció entre Islàndia, Suècia i Polonia distribuïda per l’exitosa i sempre original A24, es va presentar al passat festival de Cannes dins la secció Un Certain Regard i va guanyar el premi a l’originalitat. Un treball de terror folk, com l’han anomenat alguns en què el drama, el thriller i la comèdia també hi són presents, però no arriben a encaixar en cap moment. El terror folk encara és hora que l’hagi de veure en algun lloc, pel thriller i passem de puntetes, la comèdia queda clara quan gran part de la sala esclata a riure quan probablement no era la intenció del director i, segurament la part més potent de la pel·lícula, recau en aquest drama on es pretén reflexionar sobre la maternitat, sobre la soledat o sobre el fet de ser diferents. No vull dir-vos gaire res de la trama, ja que per poc que expliqui, ja us estaré revelant massa. Tot i que ben mirat, a partir dels 10 minuts de pel·lícula ja s’ha venut tot el pa i el tema està dat i beneït. Només us diré que tot passa en el marc d’una parella de grangers islandesa que un dia assisteix al part d’una de les seves ovelles. Aquest fet els canviarà la vida.

No, la pel·lícula no és cap desastre. La part fotogràfica és encertada, la banda sonora no desencaixa i el treball d’interpretació d’una Noomi Rapace (The Trip, The Drop) en estat de gràcia són les notes més destacades d’un film que tot i això, em va deixar en la més absoluta indiferència. Com he dit, els que hi vulguin veure una crua reflexió sobre la maternitat, el dol i la pèrdua l’hi veuran. Però de totes maneres, en la meva opinió tot queda massa desdibuixat pel simple afany d’intentar tocar massa pals de la baralla. I aquest fet queda més que palès en la figura del germà del marit, un personatge interpretat per Björn Hlynur Haraldsson (Las marismas, The Witcher) que tot plegat apareix a les vides dels protagonistes per després marxar com si res. Una subtrama poc clara i que no acaba aportant res de res a la història.

M’empasso tot el que toquin les mans d’A24 com aquell que espera una bona cervesa fresca en ple mes d’agost a 35 graus de temperatura, però en aquesta ocasió la decepció ha estat brutal. Per la meva part, potser les expectatives eren massa altes i, sobretot després d’haver llegit que alguns l’equiparaven amb The Witch (2015), de Robert Eggers, un joia, aquest cop sí, de terror folk beneïda també per les mans d’A24. Però Lamb no reflecteix en cap moment aquella atmosfera insana i pertorbadora que vam respirar a la cinta d’Eggers, i en comptes de mantenir una tensió in crescendo, la trama t’acaba evocant a tot el contrari per acabar rematant-ho amb un final que no provoca ni fred ni calor. Com he dit, potser les expectatives eren massa altes.

AnteriorCrítica d'”Antlers”, Scott Cooper. Festival de Sitges 2021
SegüentAquest divendres 26 de novembre al cine…
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.