Neill Blomkamp va entrar per la porta gran al món del cinema amb District 9 (2009), film de ciència-ficció amb un fort component antiapartheid i antiracista usant la dominació alien a la inversa. Va seguir amb Elysium (2013), una proposta una mica més convencional (i fallida), i Chappy (2015), la seva darrera pel·lícula, sempre amb grans estudis al darrere. Resulta curiós el fet que no haguem tingut cap pel·lícula seva durant sis anys. Ara, el 2021, ens arriba Demonic, estrena que va empènyer Blomkamp a assistir personalment al Festival de Sitges a presentar-la i a rebre el Premi Màquina del Temps per la seva aproximació al fantàstic i al scifi. És curiós perquè no només es va rodar en temps de pandèmia, sinó perquè està feta amb recursos gairebé casolans i amb gran part del rodatge dut a terme durant el confinament, i perquè lluny de ser una superproducció, se l’ha autofinançat per complet. Per tant, podem dir que estem davant d’una aposta completament personal, un projecte que realment li venia de gust dur a terme fos com fos.

 

Roda de premsa amb Neill Blomkamp al Festival de Sitges; (c) Marc Musquera, 2021

Tot això ho va dir tant a la roda de premsa oficial —on vam ser— com al col·loqui que va oferir amb Àngel Sala, director del Festival, i Desirée de Fez, programadora del certamen, i al qual també vam assistir. També va dir que “va ser una experiència enriquidora, ja que treballar per a tu mateix et dona total llibertat, però alhora t’aboca a una limitació pressupostària amb la qual no pots fer tot el que vols; just el contrari que quan es treballa per a grans estudis”. Gràcies a això, va poder usar una tècnica visual innovadora i amb molts anys de perfeccionament al davant anomenada fotogrametria, que li va permetre dotar la pel·lícula d’un look imperfectament digital que l’atreia profundamentLook que va aprofitar per presentar el món artificial en què succeïa gran part de Demonic.

Però de què va Demonic? Intentarem no fer spoilers de cara a qui vulgui veure el film, però diguem que, mitjançant la realitat virtual i el camí que prenen les noves tecnologies d’avui dia, Blomkamp ens situa en un futur peròxim en què una companyia mèdica testeja un aparell experimental que permet visitar la ment d’una altra persona i recrea una realitat virtual apta per al visitant. La ment que es recrearà a la pel·lícula és la d’una dona engarjolada per assassinat múltiple que ara està en coma. La visitant és la seva filla, qui va intentar renegar d’ella, però no aconsegueix passar pàgina. Això sí, per a qui estigui pensant en The Cell (2000), que adoptava una temàtica molt similar, Blomkamp va afirmar a la roda de premsa no tenir-la com a referent, sinó que la trama va sorgir més de la inquietud de voler barrejar deliberadament tecnologies avançades amb el fantàstic i el sobrenatural, junt amb l’òbvia limitació narrativa que li va oferir el confinament i no poder gaudir de gaires espais oberts ni multitud de personatges. De fet, va confessar haver usat casa seva com a escenari del rodatge de la pel·lícula.

El resultat, no obstant això, és força irregular. L’ús de la fotogrametria és un punt a favor, si més no per a mi, ja que el resultat de la digitalització artificiosa de llocs i personatges quan l’acció passa a la ment de la mare de la protagonista és molt immersiva i dona una perspectiva molt semblant a la d’un videojoc. Pel que fa a la trama, és original i atractiva i té molt potencial, però té un tercer acte més típic del que seria desitjable, un disseny de producció bastant pobre i un cast realment molt millorable, cosa que resta molts punts a la qualitat final de la pel·lícula, la qual, en els punts més costumistes, sembla més un projecte de fi de carrera més que no pas una pel·lícula comercial. És molt entretinguda i té un rerefons i una intencionalitat més que interessants, però tot i saber els mitjans amb què s’ha rodat, els punts fallits són massa destacats per passar-los per alt, de manera que el resultat és un producte mediocre. Potser el problema és que és Neill Blomkamp, i tothom està desitjant que torni a fer quelcom del mateix nivell de District 9, però pel motiu que sigui, no acaba de sortir-se’n.

Comparteix
AnteriorAquest divendres 19 de novembre al cine…
SegüentCom llegir més ràpid
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.