Si heu arribat a aquest article esperant una crítica d’Alcarràs, no continueu llegint i adreceu-vos aquí. Si el que busqueu és una crítica de les crítiques de la pel·lícula de la Carla Simón, llavors potser sí que us pot interessar, encara que no compartiu el meu punt de vista.

Com pràcticament tot el país, a casa meva també hem estat molt pendents de l’estrena d’Alcarràs i, de seguida que hem pogut, l’hem anat a veure, però sobretot l’hem anat a gaudir.  És evident que Simón té un gran do per col·locar la càmera on cal, per captar moments, més que no pas escenes, i per explicar allò tan complicat de manera tan simple. Ja va demostrar a Estiu 1993 la seva capacitat com a cineasta i amb Alcarràs només ens ho ha reafirmat.

Ara bé, m’ha sorprès veure com pràcticament totes les crítiques que he llegit elevaven, tal com he fet jo, la pel·lícula, la directora, l’elenc i, en general, tots els aspectes del film i ningú ha parlat d’un aspecte que em va semblar molt rellevant i no gens fàcil d’aconseguir: la representació de la masculinitat tòxica en un relat tendre, àcid, proper i, fins i tot, sorneguer. El personatge que interpreta de manera magistral Jordi Pujol Dolcet representa tots els valors que la societat feminista castiga a bon fer, a parer meu. En Quimet és un pare autoritari i un marit aspre. Viu per la seva feina i considera un fracàs personal no ser capaç de solucionar el problema de l’expropiació del terreny. Li costa manifestar sentiments d’alegria o orgull pels seus fills i mira d’amagar tant com pot la tristesa, la qual veu com una feblesa. La ràbia l’ha d’expressar a cops de puny i rarament compartirà dilemes per buscar solucions col·lectives. El seu caràcter no és perdonable, tal com molts crítics deixen entreveure. Que tingui uns objectius nobles, no fa excusable el tracte que dona a la gent del seu entorn. De fet, és tan tòxic que fins i tot transmet uns valors socialment castigats al seu fill i filles, en els quals ja podem entreveure una visió de la família esbiaixada.

Simón presenta aquest personatge amb tots els ets i uts i en cap moment pretén posar en relleu la masculinitat tòxica que desprèn, cosa que, per a mi, és una de les grans virtuts de la pel·lícula. Simón no tracta d’estúpid l’espectador volent castigar el comportament d’en Quimet en càmera, sinó que fa que siguem nosaltres mateixos qui l’haguem de castigar després del visionat. La meva sorpresa ha estat, però, veure que ningú, o molt poca gent ho ha fet públicament. Parlo de les persones amb poder per escriure sobre cultura en mitjans de comunicació d’abast nacional. Parlo de persones que se suposa que es fixen en cada detall i esbudellen les obres. No he llegit cap crítica que comenti com de menyspreable és el personatge i, si ho han fet, ho han camuflat i suavitzat escudant-se amb els nobles objectius que mouen les seves accions. Ara bé, crec que podem estar tots d’acord si dic que en Quimet és masclista. Els valors de tota la família són masclistes i no ho podem excusar dient que són tradicionals. No ens podem justificar dient que aquesta és la realitat de les persones que treballen el camp, almenys no generalitzant. Simón ens ha fet un retrat d’una família que funciona d’aquesta manera, com tantes d’altres (pageses o no), però no hem de permetre que els arbres ens impedeixin veure el bosc.

La modernitat ens ha portat moltes coses negatives, com molt bé retrata Simón en la seva història, però no oblidem que també ens permet poder fer una crítica amb perspectiva de gènere d’una obra mestra del cinema català. I dit això, que la masculinitat tòxica d’Alcarràs no us espatlli en cap moment la pel·lícula. Es tracta d’un fet que la directora ha volgut retratar i que en cap moment sobra ni fa trontollar la història. La visió de Simón és allà on ha de ser, és la nostra la que ens hauríem de fer mirar.