Els llibres de Blackie Books em persegueixen. Els trobo a Instagram, al correu, a les llibreries on vaig… i no en un racó, no! Al cim de la taula de novetats! I a mi, que no costa gaire convèncer-me, no puc evitar enamorar-me’n i endur-me’n algun a casa. Al final siempre ganan los monstruos se’m va aparèixer a la ràdio. Un matí de diumenge, al Via lliure de RAC1, en Xavi Bundó parlava amb el seu autor, i no em digueu com ni per què, vaig decidir que l’havia de comprar. Bé, confesso que el fet de tenir família a Granada també hi va tenir alguna cosa a veure. I que a la faixa el comparessin amb Irvine Welsh també hi va fer molt. Sigui com sigui, la qüestió és que me’l vaig autoregalar.

L’autor ens situa a Villa de la Fuente i ens presenta un grup d’amics marcat per la crisi econòmica, però sobretot, per les drogues. El Lolo, el Dani, el Jony i el Juanillo han crescut junts al poble, es coneixen de tota la vida, però el que més els uneix és la farlopa. En aquesta novel·la coral trista i alhora còmica el lector fa una repassada als esdeveniments presents i passats d’aquest grup d’amics que espantaran la tristesa a cop de ratlla.

Un dels punts forts de la novel·la és l’estil amb què està narrada. A cada capítol ens parla un personatge i, malgrat que el títol no ens digui de qui es tracta, el lector aconsegueix identificar-lo i dibuixar-lo perfectament per la seva manera de parlar. Un estil més que encertat i molt ben treballat que dona al conjunt del text una gran personalitat i molta frescor. Així doncs, el lector anirà coneixent, a través de les diferents veus, tots els personatges d’una forma molt profunda. Fins i tot, alguns episodis narrats primer per un personatge i després per un altre no es fan gens pesats, perquè no només importa el que s’explica, sinó també el com. I arribats a aquest punt, cal fer menció especial al llenguatge que utilitza l’autor, ja que el llibre està farcit de col·loquialismes, barbarismes i mots propis de la llengua popular i de l’àmbit de la droga que amplifica la immersió en la història i l’entorn dels personatges.

I posats a parlar dels personatges, tot i que saps que molts d’ells estan condemnats pels seus propis monstres a un final tràgic, no pots evitar enganxar-t’hi. Vols saber més i més, i no pots parar de llegir, perquè són addictius i inoblidables. Juarma brilla especialment en aquest aspecte, perquè és capaç de donar una versemblança estratosfèrica a tots els implicats en aquesta història. L’autor es podria haver quedat en la superfície i mostrar-nos només una cara o, fins i tot, podria haver caigut en l’histrionisme o en la caricaturització dels personatges, però la veritat és que els personatges no obeeixen un estereotip o a la idea que des de fora ens podríem fer d’aquestes persones. Juarma els humanitza i els dota d’una gran complexitat que ens faran riure i plorar amb ells.

Per tot això i més, Al final siempre ganan los monstruos es llegeix com un “tiro”. Passa tan ràpid com una nit de festa amb els col·legues. Una nit d’aquelles que queden en la memòria i que passats uns dies encara recordes amb un somriure als llavis.

Fins aquí, hom podria pensar que és una novel·la quinqui sobre la droga. Siguem sincers: n’hi ha molta. A cada pàgina i, sense que sembli un acudit, fins i tot a cada “ratlla” hi ha alguna referència a les drogues. Tot i això, en el fons és una novel·la sobre vides truncades, sobre l’amistat incondicional, la supervivència, el dolor de la pèrdua, el pas del temps… I hi ha de tot! Amores bonitos, drogues, mentides, violència, anècdotes de joventut, marxa, alegria… un còctel que porta el lector a col·locar-se de riure, a fotre’s fins al cul de compassió i pena, a voler més xutes de sensibleria. Un conjunt que commou i esfereeix a parts iguals i que no deixa ningú indiferent.

Agradarà a…

A qui li busqui una novel·la de personatges amb molta personalitat.

No agradarà a…

És impossible que no us agradi.

 

portada