No tot són males notícies en aquests temps de merda que vivim per culpa de la pandèmia. Llegeixo que el confinament fa que una periodista es replantegi la vida i decideixi tornar al poble de la seva àvia (Alins de Vallferrera), a la comarca del Pallars Sobirà. A més d’explicar-nos les tribulacions dels seus predecessors en aquest minúscul municipi i que, fins fa ben poc, vivia a Madrid on treballava com a freelance per a diferents revistes especialitzades en natura i viatges, l’article se centra en el fet que viure enclaustrat durant moltes setmanes pot fer que hom s’ho replantegi absolutament tot. I quina millor pensada que canviar totalment d’estil de vida i arribar amb un nou projecte sota el braç al poble on passaves aquells llargs estius d’infantesa! Renoi, enllestida la lectura de la breu notícia, no puc deixar de pensar que això de deixar-ho tot per obrir una llibreria a la casa reformada d’uns avantpassats en un llogarret de poc més de 80 habitants al cor del Pallars és una boníssima història per un guió o novel∙la.
Però anem a la ressenya en qüestió. Per introduir-vos-hi, us he parlat sobre les vivències en un poble perdut muntanyes amunt, entre la Vall Ferrera i la Vall de Tor, i la predilecció d’una experiodista per la vida tranquil∙la en plena natura. Doncs això, que la natura crida i la vida a poble no és ben bé igual com a les grans ciutats, on el brogit, els edificis alts i les presses poden acabar esgotant qualsevol fins nivells insuportablement asfixiants. Veureu, si llegiu La casa de foc, com un dels seus punts forts és que persegueix (i prou que ho aconsegueix) ressaltar la potència i el domini de la natura a l’hora d’esculpir i amollar el caràcter de la gent que hi viu o en depèn econòmicament o emocional. I és que, a vegades, convindreu amb mi, que l’influx del que ens envolta, i més si es tracta de muntanyes i valls tan salvatges, feréstegues, impenetrables i deixades anar com daus tirats a l’atzar (com les que descriu Serés en aquesta seva nova novel∙la), aconsegueix traspuar perceptiblement a través nostre fins arribar a marcar-nos fortament el caràcter. És a dir, la natura pot fer-nos ser i que ens comportem d’una manera ben particular davant dels altres. Vaja, que la natura adoba per la seva vessant més poderosa.
En aquest punt, doncs, desgranaré alguns aspectes dels personatges i lloc en què s’ambienta la història, que per mi són les dues peces claus de La casa de foc. La narració gira entorn d’un professor especialitzat en adaptació de nens emigrants que, acabat de divorciar-se, arriba una nit d’hivern al Sallent de Santa Pau. Ben aviat, el nouvingut rep l’encàrrec de fer classes particulars a la Mar, una noia de tretze anys d’una família, els de Can Sol, i poc a poc, percep com l’eix al voltant del qual giren totes les vides de la vall del Ser. Conformen la resta de la família en Jordi, un poderós saurí capaç de trobar aigua sota terra i acostumat a fer i desfer per pròpia conveniència; i la Carmina, la seva filla i mare de la Mar, amb un passat fosc i ple de tràgiques addicions que se’ns anirà revelant pàgina rere pàgina. Així, el protagonista es veu avocat a immiscir-se en els afers i la poderosa (per bé o malament) influència que exerceix Can Sol sobre la resta de cases i habitants de la despoblada vall, fins al punt de veure’s en situacions certament desagradables que li fan replantejar si aquest és un bon lloc per refer la vida. Tanmateix, hi descobreix un paisatge que, per bonic i verge, no deixa alhora de ser també perillós i ple de secrets que el mestre haurà d’anar col∙locant en ordre com peces d’un trencaclosques. I és que, de forma molt convincent, Serés ens descobreix un indret, el de La casa de foc, ple d’escorpins, depredadors a l’aguait que resten immòbils en espera de les preses, de camins i senders que tan sols uneixen les cases, d’amagatalls, vivències i lligams que es van teixint invisibles però que se senten molt forts entre una bona corrua de personatges i, en definitiva, com sentencia l’autor, “on tothom hi arriba fugint d’alguna cosa i només es queden els que no han pogut anar-se’n”.
Un altre dels elements més interessants del relat és l’aspecte màgic que confereix Serés a dos dels membres de la família protagonista. L’autor ens parla d’un do pràcticament oblidat en el transcurs del temps: el dels saurins. La figura del saurí atresora històricament un saber que li permetia trobar l’aigua per fer nous pous i conduir o evitar les fonts o corrents subterrànies a conveniència per conrear la terra o construir grans obres públiques. El dels saurins, però, també fou un art o coneixement molt qüestionat (fins i tot a vegades perseguit) perquè s’envoltava d’una aura mística i sensorial ben poc demostrable. Així, se’ns revela com en Jordi és capaç, des de ben petit, de trobar les vetes subterrànies fins al punt de notar a molta distància les vibracions que li provoca l’aigua per tot el cos. Fins i tot, en un dels moments àlgids de la història, sembla ser que aquesta aptitud s’ha pogut transmetre a la seva neta adolescent, que es veu capaç també de trobar aigua on sembla que no n’hi hagi, i algunes altres coses que ben em guardo d’explicar-vos.
Per últim, moltes vegades parlem molt de l’obra i ens oblidem del responsable. A banda dels llibres, els escriptors són també extraordinàriament meritoris i un bon exemple de com la mà que escriu (com també ho fa el meravellós paisatge de la Garrotxa) modela indefectiblement (i, moltes vegades, a base de cops) el gran art d’escriure. Veig, doncs, que Francesc Serés Guillén, de Saidí, al Baix Cinca (Osca) no és cap acabat d’arribar a la nostra literatura. Sí, confesso que m’estreno amb ell amb La casa de foc, publicada l’any passat per Edicions Proa i guanyadora del segon Premi Proa de Novel·la. Des de fa uns anys establert a la Garrotxa, Serés és autor d’un conjunt d’obres on hi destaquen Els ventres de la terra (2000), L’arbre sense tronc (2001) i Una llengua de plom (2002), trilogia posteriorment publicada amb el títol De fems i de marbres (2003). Seu és també el llibre de contes La força de la gravetat (2006) i el de cròniques La matèria primera (2007), Premi Octavi Pellissa l’any 2004. A banda, Caure amunt. Muntaner, Llull, Roig (2008) recull tres obres de teatre en reconeixement a la vida i l’obra d’aquests tres escriptors catalans. Tornant als contes, Serés té també l’autoria de Contes russos (2009), una antologia de contes d’escriptors russos imaginaris, heterònims de l’autor i Mossegar la poma (2012), un recull de trenta-set relats sobre l’amor i el desamor. Potser més coneguda és La pell de la frontera (2014) en què hi cultiva el gènere de l’assaig per parlar de la situació dels temporers al Baix Cinca, la seva terra natal, i el Segrià. I no és fins l’any passat que Serés retorna amb forces renovades al panorama de la narrativa en la nostra llengua amb aquesta magnífica història ambientada a la vall del Ser que, en els darrers mesos, setmana rere setmana, ocupa habitualment les primeres posicions de la llista de venda de llibres publicada pel Gremi d’Editors.
En resum, La casa de foc és una novel∙la de personatges molt ben construïts i en què la natura juga un paper clau com a modeladora de personalitats, comportaments, disputes i amistats. Un relat farcit de bones sentències que no podràs deixar de subratllar si ets dels que t’agrada acompanyar la bona lectura amb un llapis i remarques aquelles frases, idees o descripcions que et fan reflexionar o simplement t’agraden i vols recordar més bé al cap d’un temps. Segur que molts de vosaltres també penseu que si subratlles unes línies es filtraran més bé cap dins la teva memòria. Per exemple, jo ho he fet amb “no hi ha tanta gent amb qui parlar per aquestes contrades, els carrers aquí són camins que ajunten i separen les cases” o “de vegades, m’he imaginat la vall com un vaixell enorme entre les onades de les serres”. És, doncs, un relat molt ben escrit i estructurat, amb un seguit d’històries que s’imbriquen unes amb les altres i que acaben resolent-se (totes?) en un tram final més ple de confessions que d’acció. Una narració llarga, però que es llegeix fàcil i captiva més enllà de les seves més de cinc-centes pàgines, sobre sots feréstecs, aigua domesticada amb ginys que semblen dotats d’una màgia pròpia i inexplicable, i personatges memorables que t’importarà (i molt) deixar-los sense veure acabar la seva història. I en acabat rumieu, com ens proposa el mateix Serés, sobre si allò que no s’explica ha succeït realment.
