Primera novel·la de l’autora noruega, Marie Aubert. I comença bé la noia. Darrere d’una història senzilla es van teixint reflexions actuals –sobretot al voltant de la maternitat i el concepte de família– que més d’una vegada es queden ben endins i estrenyen la panxa o el cor, això cadascú sabrà.

Tot passa en uns dies; dos o tres són suficients per conèixer l’entorn i els personatges. El principal, l’Ida, és una dona soltera de 40 anys que vol confessar a la seva família que ha pres la decisió de congelar els seus òvuls per ser mare en un futur. Aprofitarà que d’ací a poc temps es reunirà la família a la cabanya que tenen a prop del mar, i donarà la sorpresa. Celebraran l’aniversari de la mare. O això es pensa ella.

En arribar, la seva germana Marthe li confessa que després de molts intents i problemes, per fi s’ha quedat embarassada. I aquí comencem a conèixer aquesta relació especial entre les dues germanes. Una a l’ombra de l’altra sempre, des de petites. Marthe està feliç i s’estima el seu home Kristoffer, tot i que no tant l’Odile, la seva filla de 6 anys. En canvi, l’Odile va boja per la seva tieta. I és probable que el lector senti afecte pel Kristoffer, ja que és educat, bon pare, divertit. Però, com tots, amaga un secret.

En aquesta novel·la trobem, si ho resumim a l’extrem, dos grans plantejaments de la maternitat que troben el centre a la mare de l’Ida, una dona forta que fa uns anys que ha trobat de nou l’amor. I és que el passat familiar no va resultar tan bucòlic i idíl·lic com les nenes haguessin volgut. Malgrat tot, la seva nova parella acaba tenint un paper just en aquest llibret: observa, calla, però acaba donant a la diana quan sembla que el castell de naips cau en aquesta estiuenca reunió familiar.

És una novel·la molt fàcil de llegir i d’entrar-hi, i presenta un minimalisme –quant a espai i nombre de personatges– que enganxa. Es parla de gelosia, de relacions familiars, de germanes, de pors, de soledat, de fracassos, de mentides… Tot amb uns diàlegs que m’han agradat especialment, perquè són molt realistes. Suposo que no soc l’única que llegint un llibre o veient una sèrie no pensa mai “així no es parlen les parelles o els pares als fills”, oi? Aquí no m’ha passat.

Per tant, aquesta novetat de Nórdica Libros és molt bona opció. És divertida, sarcàstica, però també fa mal. I és tan real com una família que no és perfecta. Mai. I aquests llibrets curts, tanmateix, intensos i que deixen un bon sabor de boca, sempre van bé. I és que no es necessiten capítols llargs, viatges al passat difícils de seguir, trenta personatges secundaris ni canvis d’acció. Aquí no cal. Així que em sumo a les opinions que diuen que aquest és un gran debut de l’autora. Li seguirem la pista.

 

Portada