Trabajo, piso, pareja narra la historia d’en Marco i la Clarisa. Ella, una noia de trenta i pocs, és d’aquelles que ha estudiat moltíssim per acabar treballant en el peculiar negoci familiar i que ha vist com les promeses d’una generació que havia de menjar-se el món es dilueixen a mesura que li passen els anys. En Marco, per la seva banda, treballa com a guionista en un programa de televisió però el que realment vol és ser escriptor. Les seves vides, aparentment molt diferents, xoquen la nit de cap d’any en una San Silvestre; un xoc frontal a 200 quilòmetres per hora que trasbalsarà les seves vides i que farà que s’enamorin, o això creuen ells…
Com sempre diem “al principi tot és molt bonic”, i s’encanten. A ell li encanta l’humor satíric i fosc de la Clarisa, el seu caos, la seva falta d’ordre i la seva manera de ser tan atípica. A ella, la captiva la passió que posa en Marco allò que realment vol fer, la seva visió del món i el seu caràcter metòdic. En el fons, són totalment oposats i és possible que s’hagin enamorat de tot allò que els manca a ells mateixos.
Ara bé, què passa quan t’has de llevar d’hora, quan has de pagar el lloguer, quan caus en la rutina, quan tots els teus amics fan vida de parella i quan fer-se un petó de bona nit i dir-se “t’estimo” esdevé un fet quotidià banal i buit de sentit? Doncs això és el que explica el llibre, els viaranys pels que passa una parella des de que es coneixen, i com en la vida mateixa, hi trobareu de tot: passió, il·lusió, pressa, sentiments, decepcions, mentides (de vegades pietoses), avorriment, intents per millorar, segones oportunitats…
Per a mi, és una novel·la amb la qual tota una generació es pot sentir identificada, perquè no parla d’històries d’un futur irreal, ni de crims rocambolescos, sinó la vida mateixa. A més, no és només una reflexió de com són les coses quan vius en parella o quan coneixes algú, sinó una lliçó de com viure (o sobreviure) amb nosaltres mateixos, amb els nostres sentiments i pensaments i en un entorn que de vegades ens és completament hostil. Com dic, no és només una novel·la sobre una relació de parella, sinó de com la vida canvia i com canviem nosaltres amb la vida mateixa.
A nivell tècnic, m’ha semblat brillant la utilització de dues veus narratives, de manera que al llarg de tot el llibre ens podem posar en la pell tant de la Clarisa com d’en Marco, fins al punt que podem sentir el seus pensaments i les seves emocions com si fossin les nostres. Per altra banda, també podem veure les dues cares de la moneda, perquè com que se sol dir “en una parella sempre hi ha dues versions”.
Les millors frases
Estoy puesto de amor hasta las cejas. Pupilas dilatadas, alegría absoluta, hiperactividad, tensión muscular, pérdida del sentimiento de dolor físico. Cualquier entendido en la materia diría que me he caído en la marmita del MDMA.
Recuerdo que era molesto y bonito a la vez tener a alguien al otro lado contándome cómo le había ido el día. Preocupado por mí.
Avanzo, me giro, lo miro de frente y me tomo mis cinco buenos segundos para darme cuenta de que sí que me gusta. Que me gusta del verbo quieroquedarmetodalanocheenesesofá.
¿Qué queda de lo que eras antes de mí? ¿Cuánto de nosotros hemos sacrificado para llegar a una Fantasía a punto de extinguirse?
