Harlan Coben és conegut principalment per haver escrit famosíssimes novel·les de misteri com ara la mundialment coneguda No se lo digas a nadie. És possible que la figura de Coben i del famosíssim Michael C. Hall (Dexter) hagi fet de Safe una sèrie molt esperada pels subscriptors de Netflix. Tot i així, tenir un bona plantilla no és garantia d’èxit i, recordem, un llibre i una sèrie tenen engranatges diferents.

Sinopsi

Molts coneixereu Michael C. Hall pel seu paper a Dexter, però el seu personatge a Safe s’allunya molt de l’assassí implacable que va interpretar en el passat. Així doncs, a Safe ens trobem amb Tom, un pare de família que es veu involucrat en la investigació per la desaparició de la seva filla Jenny i la mort d’un altre jove en una festa. L’acció se situa en un barri benestant d’Anglaterra en què hi ha un incomptable número de secrets que sortiran a la llum. A Tom l’acompanyaran diferents persones de la comunitat, cada una de les quals amaga un secret que serà desvelat i que pot tenir o no a veure amb la desaparició de la noia. Perquè no hi ha res que es pugui ocultar per sempre, oi?

El millor

Al meu parer, el millor és el tema de fons: els secrets. És atractiu que tothom oculti alguna cosa, perquè al final tothom té un secret o altre. Llavors veurem si aquest secret té o no a veure amb la desaparició de Jenny o no, però a priori és un bon fil conductor. Adonar-nos que ningú és com sembla ser o com es mostra i que els veritables secrets només surten a la llum en moments de tensió fa que sigui bastant realista i trobo interessant que els personatges estiguin disposats a ocultar el seu secret fins a les últimes conseqüències.

El ritme està ben portat. Al principi hi ha força desconcert i molts interrogants, la qual cosa ens empeny a veure un altre capítol. A mesura que va avançant la història, comencen a arribar petits moment d’acció (he dit petits! No us emocioneu…) que, de nou, ens fan acabar la sèrie.

El pitjor

La trama està força ben construïda i els capítols mantenen una estructura bastant clara i amb poques variacions. En cada episodi, apareix un personatge que amaga informació sobre la desaparició de Jenny; llavors Tom descobreix que el personatge no diu tota la veritat i al final, d’una manera o d’una altra, acaba obtenint la veritat. Capítol rere capítol es va descobrint cada vegada una mica més sobre la desaparició de Jenny i la mort del seu xicot. Pot semblar que això no és una característica tan dolenta, però aquesta estructura cíclica funciona en un llibre, ja que el lector no pot veure què passa i d’aquesta manera li és fàcil i intuïtiu descobrir totes les pistes que el porten a l’assassí, però no en una sèrie. Quan mirem una sèrie, el que volem és sorpresa, girs narratius, impacte visual… en definitiva, volem alguna cosa més. Per acabar-ho d’adobar, les actuacions dels personatges són bastant sòbries i no hi ha ningú que destaqui en el seu paper, de manera que passen sense pena ni glòria. El guió tampoc ajuda a que els personatges tinguin moments per lluir-se.

Per altra banda, els últims episodis donen un gir bastant contundent que fan adonar-se a l’espectador que no calia veure els altres sis capítols anteriors, els quals només han aportat tensió, s’ha de dir, que en un grau bastant baix. Insisteixo en la meva tesi: això funciona en un llibre i no en una sèrie.

Deixa una resposta: