Pier Paolo Pasolini, considerat un dels cineastes i poetes italians més importants de la segona meitat del segle XX, va viatjar a l’Índia l’any 1961. D’aquell viatge en sortiria aquest El olor de la India i també Una idea de la India d’un dels seus companys de ruta, el també escriptor Alberto Moravia.

No he viatjat mai a l’Índia, però no em vaig poder estar de comprar un llibre de viatges com aquest, escrit per un autor que -n’estava segura- tindria una visió prou interessant del gran país asiàtic. El olor de la India es va publicar a Milà l’any 1962, però aquest 2017 ens n’ha arribat la traducció castellana que n’ha fet l’editorial Península. El text de l’autor italià va acompanyat d’un pròleg d’Olga Zalikhova i d’una entrevista que Renzo Paris va fer a Alberto Moravia parlant d’aquest viatge i de les diferents sensacions que n’havien extret ell mateix i Pier Paolo Pasolini.

El cineasta italià s’enfronta per primera vegada a l’Índia de Nehru i ens en transmet tot allò que més el colpeix. El recorregut, que comença a Bombai, és poc important, perquè el que interessa sobretot l’autor és la gent, els seus costums quotidians, espirituals i religiosos. Ens parla de la brutícia, de la nuesa d’alguna gent, de la casta dels intocables, de les pires funeràries que alguns aprofiten per escalfar-se, de l’aigua sagrada i alhora bruta del Ganges… Més que l’Índia, el que interessa a l’autor són els indis.

Així, doncs, coneixem la història del petit Revi, a qui Pasolini aconsegueix una llar d’acollida en una església portada per un capellà holandès. Desfila també pel relat gent que demana almoina, santons, joves que volen entrar en els cercles burgesos, guies que mostren les ciutats a canvi de diners… molts són els indis que Pasolini va coneixent en aquesta immersió al país. També ens explica com amb Alberto Moravia i la seva esposa Elsa Morante visiten a la Mare Teresa de Calcuta i com els impressiona la feina que fa amb els leprosos.

És interessant també el viatge que els dos escriptors i amics fan en un Dodge conduït per un sikh que no agrada gaire a Pasolini. El recorregut pel país els porta a creuar rius tan antics com els que apareixen al Gènesi o els mercats de les petites poblacions per on passen:

“Enseguida empieza el pulular, como de gusanillos coloridos. Es el bazar, la calle principal del pueblo: la sempiterna hilera de tenderetes sobre patas de madera, con géneros y comerciante acurrucado dentro y, delante, el remolino de viejos, muchachos, mujeres, con sus harapos coloridos y las dulcísimas sonrisas entre las torpes jibas de las vacas vagabundas.” (pàg. 92)

L’important, doncs, no acaba essent la visita a Agra i el Taj Mahal, ni Bombai, Delhi o Calcuta, el que més interessa a Pasolini és el batec del poble indi que descobreix en aquest viatge:

“Así, reconfortados por la tibieza, observamos más de cerca a esos pobres muertos que arden sin molestar a nadie. Nunca, en ningún sitio, a ninguna hora en ningún acto, hemos experimentado un sentimiento tan profundo de comunión, de tranquilidad y casi de júbilo a lo largo de toda nuestra estancia en la India.” (pàg. 104)

Comparteix
AnteriorCINECLUB VIC. Your Name
SegüentLa Nit de Santa Llúcia entrega els guardons de les lletres catalanes
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: