Recordo que vaig veure el Danubi a Budapest un dia de fa ja uns quants anys. Els termòmetres que hi havia al carrer marcaven quaranta graus, però el riu semblava que ni s’adonés de la calor que patíem els qui passejàvem per la seva riba. Ara he tornat al Danubi però d’una manera molt diferent. Ho he fet de la mà de l’italià Claudio Magris, que l’any 1986 va publicar El Danubi, un llibre que està entre la narració de viatges, l’assaig, l’autobiografia i la història de la cultura.

 

Magris no fa un llibre de viatges convencional entre d’altres coses perquè el lector no se situa en el temps del viatger. El marc temporal queda força esborrat i només sabem que l’autor es passeja des del naixement del riu i fins a la desembocadura seguint el seu curs, però no estem segurs si ho fa en un sol viatge o bé ha unit impressions de diversos viatges en un sol recorregut.

 

“El meu viatge al llarg del riu és, sobretot, un viatge cap al Banat, seguint el rastre d’una expansió que ha desaparegut i, més aviat, s’ha invertit, des del final de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies, en una retirada, en l’èxode alemany de l’Europa sud-oriental.” [pàg. 101][1]

 

Escrit a mitjan anys vuitanta, el que és ben clar, i queda palès a les pàgines del llibre, és que Europa encara vivia dividida pel teló d’acer i encara havien de venir les guerres que canviarien la fisonomia dels que anomenem Països de l’Est.

 

El Danubi conté una gran quantitat de dades sobre el riu, la seva història i la bibliografia que se n’ha escrit, però també moltes reflexions de l’autor entorn la vida dels qui hi han viscut a prop, tant si es tracta d’humils ciutadans com de reis, polítics, militars, escriptors, filòsofs o personatges tan sinistres com el doctor Josef Mengele, “el metge botxí d’Auschwitz, probablement l’assassí més atroç dels camps de concentració; aquí [a Günzburg] va estar amagat fins al 1949, en un convent, i aquí va tornar furtivament el 1951 per al funeral del pare.” [pàg. 125]

 

Tot plegat és una gran lliçó sobre l’Europa Central, que comença amb la discussió sobre la veritable font del riu a Alemanya i acaba al delta del Danubi a Romania. Per les pàgines del llibre, doncs, hi passa Napoleó, l’emperadriu Sissí i Maria Antonieta, però també Wittgentein, Lukács, Freud i Kafka. De fet, pel Danubi flueix la història d’Europa, lligada a ciutats tan importants com Viena, Bratislava, Belgrad o Budapest que, segons Magris, “és la ciutat més bonica del Danubi; una autoposada en escena d’experts, com Viena, però amb una substància robusta i una vitalitat que la rival austríaca desconeix.” [pàg. 386]

 

Magris reflexiona sobre els pobles que viuen o han viscut a la riba del gran riu i es pregunta en quin lloc comença realment l’Orient. Encara no sap, però, que pocs anys després de la redacció del llibre, l’Est d’Europa esclatarà amb les reivindicacions nacionals de molts dels pobles que la poblen i dels que ell ja parla.

 

El viatge que comença a Alemanya acaba a Romania, quan el riu busca la boca del mar Negre:

 

“Em dirigeixo cap al mar, encuriosit per veure la boca, per submergir la mà i el peu en la mescla del traspàs o bé per tocar la solució de continuïtat, el punt hipotètic de dissolució. La pols es converteix en sorra, la terra ja és la duna de la platja, les sabates s’enfanguen en bassals que potser també són desembocadura, boques torçades minúscules on el Danubi es dessagna. Al fons es veu el mar.” [pàg. 596]

[1] MAGRIS, CLAUDIO. El Danubi. Butxaca 1984. Traducció d’Anna Casassas.

Comparteix
AnteriorEl Gran Mago Baldiri a l’ETC
SegüentDescobreix el TOP 3 en préstecs biliotecaris del 2016
Txell Guitart
Meritxell Guitart Andreu (Sabadell, 1972) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i professora de Llengua i Literatura Catalana a La Salle Manlleu. Gran amant dels viatges, és autora del llibre De Vancouver a Whitehorse a través de les Rocalloses i el Passatge Interior d’Alaska (El Toll, 2016) i també dels relats: “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” (Mambo Poa 2, 2010), “El vent del sud: viatge a la Patagònia argentina” (Mambo Poa 3, 2011), “Camí de la misteriosa Alaska” (Mambo Poa 4, 2012) i “Un conte rus” (Cosins llunyans i altres contes, Cossetània 2014). L’any 2016 va ser finalista del premi Núvol de contes amb la narració “Shako Kvareli”. Podeu seguir els seus viatges al blog Bitllet de tornada, al Facebook i a Twitter (@txellguitart).

Deixa una resposta: