Lover

Tota pel·lícula té la seva funció. N’hi ha que serveixen per fer-te reflexionar, n’hi ha que et provoquen un terror immens, algunes et fan plorar, d’altres riure, i fins i tot algunes et fan plorar i riure al mateix temps. On vull anar a parar amb tot això? Les últimes setmanes s’ha parlat molt de que per a alguns Ready Player One ha set una sensació i per a altres un producte totalment sobredimensionat. El que sí és cert és que el nou treball d’Steven Spielberg no ha deixat indiferent a ningú, com tampoc les butxaques dels productors i les caixes de moltes sales de cinema. Probablement la següent reflexió us semblarà d’allò més pedant, bàsicament perquè ho és, però crec que és necessari remuntar-nos molts anys enrere i entendre què va suposar l’inici del que actualment està considerat com el setè art. És bo recordar que, en tractar-se d’un invent totalment nou, les primeres projeccions de cinema no pretenien res més que sorprendre i entretenir la gent amb unes imatges que per “art de màgia” es movien i que en alguns casos feia la sensació que havien de sortir de la pantalla. No seria fins anys després, que una sèrie de directors veurien en aquest nou invent un univers de possibilitats dins del qual podien fer sentir a l’espectador infinitat de sensacions.

Spielberg és un mestre en la direcció de pel·lícules. Ho ha demostrat de sobres al llarg dels anys i a més es podria dir que domina a la perfecció tots i cada un dels gèneres cinematogràfics. Si amb Spielberg voleu passar por, recupereu Jaws; si voleu ciència-ficció, mireu Close encounters of the third kind o Artificial Intelligence. Si per altra banda us va més la crítica política o social, podeu mirar The Post o Munich; i si el que voleu és un drama, podeu posar-vos The color purple. Ja ho veieu… n’hi ha per a tots els gustos i encara me’n deixo algun a la recambra per no allargar-me i fer-me més pesat del que m’estic fent. Tot i així, el que realment se li dona bé a Spielberg és fer pel·lícules d’aventures que bàsicament entretenen la gent i els fan passar una bona estona. Perquè a vegades el cinema no té per què fer-te pensar sobre el sentit de la vida, fer-te passar por o fer-te plorar a llàgrima viva, sinó simplement passar dues hores assegut en una butaca mentre deixes la ment en blanc i gaudeixes d’un espectacle que, per una banda no acabarà sent l’obra mestra més important de la història del cinema, però et farà riure i xalar de valent, i al finalitzar, et sentiràs com si haguessis fet una mitja marató i l’haguessis completat amb èxit.

Ready Player One és una d’aquestes pel·lícules que no passarà a la història del cinema, però pels que som dels anys vuitanta o noranta ha suposat un injecció de nostàlgia, que tot i la sobredosi que últimament vivim entre aquestes dues dècades, se’ns posa d’allò més bé, i és que els nostàlgics no en tenim mai prou. Feu-vos un favor i torneu a mirar Ready Player One sense buscar segones intencions ni llegir entre línies, perquè si és així, us esteu equivocant i voldrà dir que no heu entès res, ja que en definitiva aquesta pel·lícula està feta i pensada només per a això, per ser un joc en tota regla, un divertiment, una aventura sense cap més pretensió que entretenir-nos com ho van fer al 1895 els germans Lumière amb La sortie dels usines Lumière.

MARC ORRA


Hater

Indubtablement estem vivint un rejoveniment dels anys 80 en el món de la cultura. La cultura de pop està de moda, i això és innegable. Productes d’èxit com Stranger Things  o Sing Street han fet que els nascuts a les dècades dels 80 i 90 hagin despertat, de nou, l’interès per la seva joventut i infància. Sí, a tots ens agrada que ens recordin moments quan érem petits.

Spielberg, més astut que la guineu, no ha estat desconnectat del món i per tant sap què ven ara mateix. Això l’ha portat a prendre una decisió de les més intel·ligents: fer una pel·lícula per a jovent (adolescents), però que alhora agradi als pares i mares, els anomenats generació X i Y, sí, els nascuts als 80 i 90. I no li ha sortit gens malament, ja que les sales de cine han explotat aquesta setmana passada amb l’estrena de Ready Player One.

Ara bé, senyor Spielberg, totalment d’acord que els 80 i 90 venen, però no ens mamem el dit i necessitem una mica de contingut en una història. No sóc una hater 100% del producte que el director americà ens ha portat, però tampoc una amant incondicional com els que han invait la xarxa aquests últims dies. Crec que Ready Player One és una història totalment superficial del poble contra el poder la qual es queda aquí sense anar més enllà. Això sí, ens ofereix un catàleg de referències (o easter eggs —ara si no en diem easter eggs o ous de pasqua, ja no molem—) als 80 i 90 que no s’acaba, però en definitiva no és res més que un catàleg per provocar més d’una pell de gallina al públic. I ho reconec, a mi em va venir pell de gallina a l’escena de l’hotel Overlookk, però més enllà d’un seguit d’imatges on hi podem veure el Delorian, en John Bender de The Breakfast Club, el King Kong o un R2D2, no ens aporta res d’interessant.

L’argument relata com 5 amics (sí, 5, com els del Breakfast club) que es coneixen únicament a través del seu avatar en un joc virtual han de lluitar contra una corporació per poder-se fer amb el control del joc i que aquest no acabi a males mans (mira, aquí hi tenim una mica de Goonies, també). Però, a veure, que estem en ple segle XXI, com és que tots els personatges (i doc TOTS, fins i tot els antagonistes) evolucionen cap a bé, excepte el personatge principal femení? Com és que l’Artemisa, una noia revolucionària, amb caràcter i idees molt clares, es torna a penjar del protagonista heroic i carismàtic? Per què no l’haguéssim pogut fer lesbiana, per exemple? Per què no pot quedar soltera i sense compromís? Per què necessitàvem aquella última escena amb la butaca del Sr. Burns dels Simpson amb ella asseguda a la falda d’ell? Per l’amor de déu!

I ja per acabar la destrucció, només em queda mencionar aquesta mena de moda que sembla que s’ha instaurat en els films tipus blockbuster. Per què coi un film ha de tenir 3 finals diferents? Si ja l’escena del que havia de ser l’última lluita se’m va fer més llarga que un dia sense pa, espereu-vos, perquè resulta que no és l’última batalla, només és l’avantsala per la persecució pels carrers d’una gran ciutat i de l’últim tret amb aparença de debat moralista. Sembla que últimament tenim massa miraments per rematar el que cal rematar de cop.

Em sap greu, però jo no en tinc prou amb el coi d’easter eggs, jo necessito un xic més de profunditat en les trames, i no només un divertiment, necessito una mica més de realitat i una heroïna, per fi digne d’explotar a la pantalla!

IRENE SOLANICH

 

Deixa una resposta: