LOVER
Amics, fa dies que no divago i en tinc moltes ganes. La majoria de vosaltres sabeu que la paraula responsabilitat em queda una mica grossa. Això és perquè sóc molt alt i prim, i les talles grans em fan bossa. Sí, és veritat. També tinc el cul pla. Com una carpeta. No, espereu, no és tan senzill. El meu cul més aviat s’assembla al quitrà calent que descansa sobre les autovies en obres. Exacte. Però no tan negre i menys granulós. És com si la indústria de la moda em fes el buit. Quan era més petit havia de buscar talles que se m’ajustessin a la cintura, perquè els cinturons a aquella edat estaven mal vistos. Quin nen als cinc anys porta un cinturó i no uns pantalons elàstics? Bé, el cas és que com que eren talles petites em curtejaven; de fet encara em passa, sort que avui dia, ensenyar els turmells està acceptat. Recordo amb nostàlgia quan es va posar de moda portar els pantalons caiguts, arran de genoll. Això era una bona època, tots ensenyant els calçotets o el forat de la guardiola, com si fóssim el lampista d’una porno. Ens sentíem còmodes amb el fet d’haver adquirit el tic obligatori d’apujar-se els pantalons cada deu segons. Aquest tic del qual parlo és com descriuria la carrera de Nicolas Cage, un incessant batibull d’absurditat que ha definit tota una generació, o més d’una.
Per què no acceptem d’una vegada que Nicolas Cage és un actor que està per sobre de tota crítica? Podeu seguir pensant que Brando, Huston, Dean o Hopkins són els indiscutibles, però quants d’aquests actors han creat un gènere? M’apujo els pantalons. És evident que qualsevol tipus de gènere amb Nicholas Cage passa a ser una cosa diferent, una sessió d’hipnosi histriònica que ens manté amb els ulls clavats a la pantalla. Com aquella escena de Pulp Fiction en la qual balla amb la Uma Thurman. No, espera, aquest era John Travolta; des que es van canviar la cara els confonc. I això és al que em refereixo: aquesta irreverència addictiva que va captivar directors de la talla de Lynch o Coppola, avui segueix en peu de guerra, plena de picades d’abella a la cara, udolant a l’infinit com un Gran Torino amb les rodes punxades i la corretja de transmissió fumejant. Em passo de poètic, l’àcid deu haver fet efecte.
Abans que comenceu a cremar creus davant de casa meva, heu de saber que fins fa relativament poc, aquest home podia plantar-se davant de Leonardo DiCaprio i posar-li l’estatueta daurada a la cara, fent-lo esclatar en mil llàgrimes de ràbia i impotència. El que no sabíem quan va rebre l’Òscar és que no interpretava un paper. Ell era el paper. Sigueu sensats i penseu amb esperit crític, no us deixeu enganyar per en Marc i la seva retòrica, el senyor Cage prepara el terreny per al domini mundial, i l’únic que podem fer és ajupir-nos i netejar-li les sabates. Abaixar-nos els pantalons.
David Muñoz
HATER
Diu la llegenda que si pronuncies el nom de Nicolas Cage cinc cops davant del mirall, apareix al teu darrere amb aquella cara de boig que sol posar en pràcticament totes les seves pel·lícules. Sí, ja ho sé, és mentida, em sembla que el nom real és Candyman, però és l’única explicació que trobo per tal d’entendre com el meu company David Muñoz ha gosat propiciar tals elogis a un actor com ell. L’altre motiu és que hagi tornat a abusar dels psicotròpics, però des del passat festival de San Sebastián, em va dir que no hi tornaria i, coses de la vida, jo me’l crec.
Em fa la sensació que des del passat festival de Sitges, la figura d’aquest actor ha estat elevada a nivells indecents fins al punt de titllar-lo d’autèntic actor de culte, bàsicament per ser el protagonista de Mandy. Ei, no us penseu que no m’agrada la pel·lícula. De fet, considero que és un molt bon treball, però no ens fem trampes al solitari, companys, perquè si en lloc de Nicolas Cage haguessin triat qualsevol altre actor, el resultat hagués estat el mateix. Ho sento, però aquest actor em provoca un estrès difícil de suportar. Mai he vist unes actuacions tan histriòniques i unes ganyotes tan sobreactuades com les que ens ofereix a cada treball. Aquesta retòrica pot resultar molt agosarada tenint en compte que estem davant d’un senyor que ha aconseguit un premi de l’acadèmia a la millor actuació per Leaving las Vegas el 1996. Una magnífica interpretació i un Oscar més que merescut, però no podeu permetre que els arbres us impedeixin veure el bosc. Tret d’alguns treballs en els seus inicis, la veritat és que la resta han deixat molt que desitjar. Per tots és sabut que durant els darrers anys el bo d’en Nicolas ha patit algun daltabaix emocional, ja sigui per l’abús de l’alcohol, pels seus deliris de grandesa o per la seva manca de capacitat per administrar una quantitat ingent de calers que ha acabat malgastant de mala manera, fins al punt d’arribar a provocar algun conflicte internacional. Amb tota probabilitat, aquest fet ha portat l’actor a haver de recórrer a qualsevol tipus de paper en qualsevol tipus de pel·lícula. No el culpo, al cap i a la fi, tothom s’ha de guanyar la vida, però el baix nivell de les seves eleccions ha empitjorat el seu ja de per sí nefast talent per a la interpretació.
Tornant a Sitges, una gran part del seu públic és molt donada a la broma i li sol agradar els excessos i les excentricitats. Segurament per aquest motiu existeix aquesta sobtada admiració per Nicolas Cage. En algun moment he pensat que el problema era jo. Ja sabeu de sobra que no hi entenc ben res de cinema, però per tal de confirmar les meves sospites, l’altre dia vaig trobar de rebot, mentre feia una mica de zàping per un canal de cuyo nombre no puedo acordarme, que tornaven a passar La Roca. Bona pel·lícula, entretinguda i amb un elenc d’actors d’aquells que tiren enrere, i sí, també amb Nicolas Cage, i com a protagonista. Així doncs, em vaig proposar donar una oportunitat a la seva actuació i em vaig deixar portar per les seves ganyotes, els seus estirabots amb els braços i els seus crits. Em dol dir-ho, però el resultat va ser l’esperat. Ganyotes quan no hi ha d’haver ganyotes, estirabots amb els braços quan no toca i crits quan l’escena indica que amb un to més normal tot encaixaria millor. No hi va haver sorpresa, i la seva actuació em va confirmar l’evidència. Així doncs, vaig apagar la televisió, vaig tancar els llums, vaig anar al lavabo a fer una pixarada i em vaig posar davant del mirall mentre la meva boca pronunciava les paraules màgiques: Nicolas Cage, Nicolas Cage, Nicolas Cage…
