Llibres del Delicte strikes again. Aquesta vegada amb l’autor Jordi Dausà. La seva quarta novel·la, Lèmmings, ens presenta una història dura de lluita i alhora profunda fins a límits que la ment només ens pot permetre jugar-hi. I de fet, la història que se’ns presenta és un còctel explosiu de lluites clandestines i problemes de memòria.
Escrit en segona persona del singular —un exercici de valor i esforç que els lectors agrairem eternament—, ens narra una història en què el lector haurà de descobrir si el protagonista és la víctima o el botxí d’un seguit de casos que han aparegut al seu costat, quan aquest ha recuperat la consciència. El seu cos també està demacrat, però no pateix dolor. L’objectiu? Fàcil: recuperar la memòria i tibar els fils que facin falta per reconstruir la història.
Els ambients bruts i dessolats de les lluites clandestines són les cortines de l’atrezzo que acompanya tota la novel·la. Però no us espanteu. A mi no m’agrada gens la lluita i vaig gaudir del llibre com una nena amb Nàrnia. La sordidesa de les accions juntament amb els forats de memòria que sembla que pateixes cada cop que agafes el llibre, fan que la lectura es converteixi en addicció pura.
Alguns ressenyadors han aconseguit mencionar Memento (2000) o Fight club (1999) com a símils. Tot i que no els falta gens de raó, a mi m’agradaria afegir-hi Unkown (2006), per un simple fet. A aquesta última pel·lícula s’hi narren uns fets ocorreguts en un magatzem on 5 homes es desperten sense ser conscients de com han arribat fins allà. El film també es presenta de forma que l’espectador sap tot el que saben els protagonistes, igual que la novel·la. I, és més, tots presenten signes d’haver estat víctimes o botxins d’una baralla. Un d’ells n’és el culpable. Però la novel·la encara té un punt més a favor; la proximitat. Els lectors formen part de l’acció en qualsevol moment i això fa que l’angoixa acabi sent verídica.
Un gran encert per a Llibres del delicte i una gran novel·la de Jordi Dausà.
