Hola, hi ha algú en aquest racó cultural del ciberespai? O està tothom a la platja, a la terrassa d’una gelateria o estirat al sofà de casa fregint-se el cervell amb una sèrie de zombis? 

Si hi ha algun despistat que amb el tedi i la inèrcia que provoquen les altes temperatures que patim està surfejant a la xarxa sense rumb fix i passa per aquesta secció, vull demanar-li que s’aturi només uns minuts. No us en penedireu. I no per la crítica, que ben segur no estarà a la alçada de la recomanació, sinó perquè l’obra que anem a comentar s’ho val: Els Picapedra. Sí, no estic conya, heu llegit bé… Els Picapedra. No parlo de la sèrie d’animació original de Hanna i Barbera dels anys seixanta. No, parlo de l’adaptació que DC Cómics ha fet de la mà d’un guionista excel·lent (Mark Russell) i d’un dibuixant que sembla que s’hagi d’emprar a fons en cada vinyeta (Steve Pugh). L’original, The Flintstones, va ser publicat en dotze números col·leccionables, però ara disposeu de l’integral en castellà amb tapa dura publicat per Ecc Ediciones.

El dibuix… bé, no podem dir que els testos no s’assemblin a les olles. Els dibuixos són totalment recognoscibles respecte als personatges animats de la sèrie matriu que vancrear Josep Barbera i William Hanna, però fins a cert punt. Russell i Pugh s’han lligat bé les espardenyes i no s’han limitat a fer una recreació del mite seixanta anys entrant per les retines i timpans d’una generació darrera una altra li confereixen la categoria de mite, o al menys d’icona cultural− sinó que l’han impulsat cap endavant, tant en continguts com en continent. Per descomptat que els dibuixos de Pugh i Leonardi (dibuixant del capítol 7) són més sofisticats i totalment allunyats de la simplificació caricaturesca de la sèrie original, no en va han passat sis dècades, però el respecte per mantenir la identitat originària dels personatges és innegable. Els colors tan vius d’aquest còmic ens anuncien que estem davant d’un producte diferent. El domini de la varietat cromàtica de la que fa gala Chris Chuckry (responsable del color) es veu complementat per un genial maneig del metallenguatge de la narració on les vinyetes que corresponen al passat són difuminades en tons pastel, i les que pertanyen al discurs indirecte (imatges de retransmissió de noticies) es presenten en tota una escala de grisos.

Potser fora massa presumptuós per part meva dir que aquest colors tan vius em recorden els colors d’algunes de les obres més emblemàtiques de Botticelli, i probablement estic pixant fora de test, però és que, a més a més, la complexió distretament híper-musculada de molts dels personatges recorden a la de les figures bíbliques de Miquel Àngel a la Capella Sixtina. Tot això, al costat d’uns dibuixos de línies clares i ben delimitades, li donen una estètica una mica manierista.

El contingut. Són els primers compassos d’una societat que tot just ha abandonat l’economia caçadora-recol·lectora i, per la màgia del guionista, ha aterrat en un assentament fix que comença a enfilar cap una economia de producció i de consum de masses, aquí simbolitzada per la cantera del senyor Rajuela, el patró de Pedro Picapedra.

El plantejament del còmic és tota una Odissea sociològica. Si la sèrie original de Hanna i Barbera ja ensenyava l’orella fent una crítica amable al somni americà, el guió de Russell acaba  clavant el punxó fins al moll de l’òs. La crítica a la societat de consum arriba aquí a l’acidesa de la Societat líquida conceptualitzada per Bauman, on els ciutadans són posseïts per una insatisfacció constant que és retro-alimentada pel desig de consumir coses que deixen de satisfer tan bon punt han sigut adquirides. Aquesta idea queda perfectament reflectida en el capítol 2, en el qual els habitants de Pedradura surten en tromba cap a la inauguració del centre comercial d’on surten carregats de “Chorradas” (així es diu la secció informativa en la qual s’informa de l’esdeveniment). Així doncs, la casa dels Picapedra s’omple de gom a gom de productes que, més d’hora que tard, aniran quedant arraconats: el pop-rentavaixelles, la moto-cabra pel treball de la gespa, l’armadillo-bola de bitlles, l’ocell-obrellaunes, l’aspiradora-elefant, la garsa tocadiscos… i tot un enginyós i llarg assortit d’andròmines. L’angúnia que provoca a en Pedro la possibilitat de perdre la feina i no poder proveir la Vilma amb aquests objectes és temperada per una reflexió final de la Vilma recordant, en una vinyeta flash-back, la senzillesa de la vida nòmada durant la seva infantesa com a integrant d’una tribu caçadora; i que, al capdavall, ella no necessita totes aquestes foteses.  

Però compte! Es dona la circumstància que molts d’aquest aparells són éssers vius. I és que la estratificació social que crea el guionista en aquest còmic és de manual d’economia marxista. Per una banda, tenim el proletariat de primer nivell representat pels treballadors de la cantera Rajuela (Pedro i els seus companys), després hi ha un lumpen proletariat de reserva, encarnat pels Neandertals, que consisteix en un grup de treballadors forasters més forts físicament i menys problemàtics laboralment. I, finalment, a l’últim esglaó de la societat, tenim les bèsties, la mà d’obra esclava que no només no té la consideració de subjecte polític sinó ni tan sols la d’ésser viu. És aquesta “classe” la que protagonitza una de les referències culturals del còmic en el capítol en què els animals-màquines es rebel·len per alliberar un company que ha sigut enviat a l’escorxador desprès d’haver sigut descartat com a objecte a la casa dels Picapedra. El paral·lelisme amb La rebel·lió a la granja d’Orwell es inqüestionable.

Aquest progressisme animalista es veu reforçat per la sàtira antimilitarista que es fa del líder guerrer de Pedradura, Mordok el destructor, ésser amb poques llums escollit electoralment pel seu prestigi guerrer i els seus missatges simplistes. Al final, quan ja ha complert la seva funció política i es converteix en un destorb, és arraconat en un despatx sense comunicació real amb l’exterior. I és que Pedradura pateix d’un estigma fundacional. L’assentament es va construir sobre el territori de la Tribu dels arbres, ètnia que va ser primer estigmatitzada per potentats com el senyor Rajuela, per a després poder ser exterminada utilitzant a líders guerrers com Mordork. Pedro i Pablo, que van participar en aquestes Guerres del Paleolític, pateixen la síndrome del veterà que no digereix el paper que va tenir en aquell genocidi. De fet Bam-Bam es converteix, en aquesta obra, en un orfe de la extinta tribu dels arbres, salvat i adoptat per Pablo.

La religió, en un to jocós i desenfadat, també està present a Pedradura. Els promotors religiosos, amb els seus intents de crear una religió que funcioni, passen per les diferents confessions de l’experiència humana: des de l’hilarant animisme totèmic, passant pel monoteisme iconoclasta del Déu invisible (Dimas) fins arribar a un deisme il·lustrat. No només les creences són relativitzades, sinó també institucions com l’organització familiar quan amb una ironia surrealista, la monogàmia i la família nuclear (nous models de família en Pedradura) són rebutjats i contestats pels models poligàmics més tradicionals de les societats caçadores amb arguments que sonen molt familiars.

Un dels aspectes amb què es fa més punyent la sàtira de Rusell és en la lluita entre l’autenticitat de l’art rupestre, simbolitzat per Vilma, i l’esnobisme d’un art conceptual que es perd en desvariegis consumistes. 

I no podria faltar el cinema, recent invent en la societat híper-accelerada de Pedradura. Sabeu com es diu la sala d’exposició? La Cova de Plató, en referència al mite on es projectaven ombres que, reflectides contra la paret de la cova, donaven una visió deformada de la realitat. Subtil.

Però no us penseu que aquest còmic és un relat àcid i depressiu de la societat, sinó ben al contrari, ja que l’obra manté un posat irònic. Els capítols, autoconclusius, no perden un humorisme optimista al final de cada episodi. En resum, Russell i Pugh passen pel sedàs la nostra pròpia societat, focalitzant la narració en un petit microcosmos en desenvolupament (Pedradura), que no és més que una al·legoria de l’aventura humana. 

Deixa una resposta: