Farta de veure la sèrie de moda o aquella més recomanada, vaig decidir llançar-me a l’aventura i explorar l’univers Netflix per descobrir alguna cosa poc mediàtica. És un pèl arriscat… ho sé, però vaig pensar que triaria alguna sèrie que em cridés l’atenció i que si no m’agradava faria un passapalabra. El risc va valdre la pena i la vaig encertar a la primera: em vaig topar amb Tabula rasa.

 

Sinopsi

Comença la sèrie amb la Mie tancada en un psiquiàtric perquè té pèrdues de memòria i és la principal sospitosa de la desaparició d’en Tom. La Mie no recorda res de res i no sap ben bé què fa allà tancada, però aviat descobrirà que si vol sortir del psiquiàtric haurà de col·laborar amb la policia.

L’amnèsia que pateix la Mie té el seu origen en un accident de cotxe que va patir uns mesos abans de tot això. L’amnèsia li impedeix generar records de tot allò que ha passat després de l’accident, de manera que està condemnada a viure en un present etern i enganxada a un quadern en què anota i dibuixa tot allò important.

Així doncs, al llarg de la sèrie anirem tornant al passat amb un seguit de flaixbacks per veure com eren les coses uns mesos abans de la desaparició i després de l’accident. Alhora, anirem veient què va descobrint i recordant la Mie amb l’objectiu d’explicar i saber què se n’ha fet d’en Tom i així poder obtenir la llibertat.

Mentre recorda, la Mie desconfiarà de tots els que l’envolten, fins al punt que no es refiarà de cap dels membres de la seva família. Aquesta incertesa porta l’espectador a orientar les seves sospites a una banda i altra a cada capítol que passa. Al final… (no faré spoiler) tot es resoldrà d’una forma inesperada i sorprenent.

Al meu parer…

És una sèrie lenta però enganxa molt, ja que el ritme està calculat al mil·límetre i quan creus que t’adormiràs la Mie descobreix alguna cosa que ho pot canviar tot. És impossible avorrir-se perquè hi ha de tot: una casa encantada, un gat, esperits, una nena, morts, infidelitats, bojos, terror psicològic… HO TÉ TOT!

Des del primer moment la trama em va atrapar i vaig començar a generar les meves sospites. En alguns casos acaba tenint raó i en d’altres m’emportava una sorpresa enorme. Com us he dit, al final la trama acaba fent un gri impressionant a l’estil de pel·lícules com El cuerpo, Contratiempo, Los ojos de Julia

Per altra banda, hi ha algunes escenes i imatges que representen la frustració i els temors més profunds de la Mie, i només puc dir que les he trobat encertadíssimes, perquè aconsegueixen transmetre una gran angoixa i ens permeten empatitzar amb el personatge.

Agradarà a…

Aquells que busquen una sèrie que enganxi moltíssim i un thriller de primer nivell i de molta qualitat. També us pot anar bé per veure-la durant un pont o un cap de setmana, perquè només té 8 capítols i, com he dit, queda resolta.

No agradarà a…

Ja he dit que és un pèl lenta, però que enganxa. Si al segon capítol veieu que no funciona… no forceu les coses i abandoneu-la. Tampoc és la típica sèrie amb desenes de capítols i personatges arquetípics.

 

Comparteix
AnteriorPremis Blogos de Oro
SegüentOperació Urnes
Aida Montoya
Sóc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici la correcció i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.

Deixa una resposta: