Quan el delicte és posar unes urnes en un estat que necessita autoritzar-ho prèviament però sense rebre mai l’afirmació passen coses com les que estan passant a Espanya. Tenir presos polítics implica que en algun moment s’ha engarjolat per una situació que ha anat contra l’estat actual, el que anomenem estat del benestar i estat de dret. L’estat espanyol justifica l’engarjolament de polítics catalans mitjançant estratègies semàntiques com “activitats violentes”, “sedició” o “rebel·lió”. Però, per què consultar la població sobre el seu futur ha de tenir aquestes conseqüències? Per què el dia 1 d’octubre del 2017 van ser els ciutadans els que van haver d’acampar en col·legis electorals i defensar les urnes? És que això no és un dret garantit? Així ho pensàvem tots, il·lusos de nosaltres.
L’estat espanyol ha deixat caure la màscara que li permetia amagar l’estat autoritari que amaga a darrere i ho paguen els dirigents que han intentat que la decisió la prengués un poble i no quatre ministres en una taula oval. Les coses no s’han fet bé, potser tampoc les hem fet bé els catalans, potser hi ha culpes que encara desconeixem, però tenir presoners i exiliats en l’Europa del segle XXI no em sembla la millor de les respostes.
El llibre Operació Urnes escrit per Laia Vicens i Xavi Tedó ens relata el que va desencadenar la situació que estem vivint actualment. Operació Urnes és la crònica periodística de l’operatiu clandestí que va permetre el referèndum que es va celebrar l’1 d’octubre del 2017 a Catalunya. Aquest operatiu és el que va amagar les urnes i les paperetes els dies abans de les votacions i que a partir de testimonis ha quedat relatat en aquesta monografia. Un seguit de voluntaris van crear una xarxa secreta per permetre que els ciutadans poguessin expressar el seu vot i això és el que la resta de ciutadans ara hi pot tenir accés.
Com a demòcrata i participant d’aquell referèndum que sembla que queda molt enrere en la línia temporal agraeixo que preguntes com d’on van sortir les urnes de l’1-O, qui les va pagar o com es van distribuir, per fi tinguin una resposta. Jo em vaig deixar la pell per tal que funcionés. Jo vaig estar defensant dos col·legis electorals a Manlleu i a Manresa, i m’ha agradat molt poder saber com ho van fer per tal que jo pogués ser allà i exercir el meu vot.
Vicens i Tedó, periodistes del diari Ara, han sabut aprofitar el moment que vivim per poder posar per escrit el que va passar i pel que paguem ara unes conseqüències que no haurien de ser. Ara és el moment de saber què és el que realment ens ha portat fins aquí, i potser llavors, i només llavors, quan realment sabem tota la informació podrem realment opinar i tenir un pensament crític ben fundat.
Disculpeu que aquest article sigui tant partidista, però els moments de tensió que estem vivint no em permeten no prendre partit en la situació. Sí, la recomanació del llibre no ha estat res més que una excusa, una excusa per parlar del moment, una excusa per poder expressar de forma pacífica i en paraules el que no em puc permetre que la ira i la ràbia facin. Una excusa per no haver-me de quedar de braços creuats mentre el que se suposa que és el meu estat empresona el que jo voldria que ho fos.