Criminal no és una sèrie com les altres. La plataforma Netflix ja ens té acostumats a experiments estranys que posin en qüestió la nostra manera, fins al moment, d’entendre les sèries i el cinema. Ja ens van descol·locar els creadors de Black Mirror: Bandersnatch, una pel·lícula interactiva en què l’espectador pot triar el destí de la història tal com fèiem de petits ambs els llibres de la col·lecció Tria la teva aventura. Aquesta vegada, Jim Field Smith y George Kay han creat una sèrie de dotze capítols, però aquests estan repartits per diferents països: Espanya, Anglaterra, França i Alemanya. Així doncs, cada un d’aquest països ha creat tres espisodis d’aquesta sèrie que només té en comú el punt de partida: un interrogatori. Cada capítol consisteix a interrogar un sospitós i treure-li la informació necessària per treure l’entrallat d’un crim.
És una sèrie original pel que fa al format, ja que per la resta, podríem dir que és una sèrie bastant estàtica; els personatges es mouen per només en dos-tres espais. A la versió espanyola de Criminal, els personatges van de la sala d’interrogatoris a la sala d’escoltes, i d’allà a la màquina del cafè. Sense espais per on moure’s i per on desplaçar la mirada, l’espectador es veu inevitablement abocat a centrar tota la seva atenció en els actors. Així doncs, cada gest, cada mirada, cada paraula, el to de veu… seran el més important i allò estrictament necessari per captar l’atenció del públic i per aixecar o dissipar les sospites.
Als tres capítols de Criminal Espanya comptem amb una Emma Suárez al capdavant dels interrogatoris. Al primer capítol, a la cadira de sospitós hi trobem una Carmen Machi els esforços de la qual han donat resultat. Després de veure-la sempre en papers còmics, vaig pensar que no seria capaç de creure’m el seu personatge, però la seva interpretació atrapa i aconsegueix difuminar i treure’ns del cap la Machi d’Aída o Ocho apellidos vascos, i que veiem la dona perturbada que interpreta. Tot i així, la veritable estrella d’aquests tres capítols és Imma Cuesta, ja que està superba en la seva interpretació. Crec que mai l’havia vist en una posició tan incòmoda com aquesta i molts actors haurien caigut en la sobreactuació. Finalment, el tercer interrogat és Eduard Fernández, el qual s’ha de dir que també està a l’alçada de les circumstàncies en el seu paper de mafiós acostumat a passar impunement per la ronda de preguntes de la policia. Cada capítol, tots ells diferents, seran un joc psicològic ple d’estratègies i enganys que poden sortir bé o no.
A tret negatiu, hi ha moltes escenes i moviments que són bastant previsibles, però malgrat tot, l’espectador no pot desfer-se de la tensió del moment. Els tres capítols enganxen bastant i tot i que puguis imaginar com acabarà tot plegat, tens ganes de mirar més i més i més gràcies a la interpretació dels actors, que fan que la trama passi a un segon pla.
El millor
Les interpretacions i aquest estil minimalista, ja que amb molt poc s’obté un resultat més que satisfactori.
El pitjor
Hi ha alguns punts de la trama força previsibles.
