Quan vaig veure que Edicions de 1984 publicava Un lloc en el temps, de Quim Español, la vista se m’hi en va anar de seguida. El títol, la coberta, un autor que desconeixia per complet… però, sobretot, em va donar molt bones vibracions perquè, un cop llegida la sinopsi, alguna cosa em va transportar a La drecera, de Miquel Martín. Si bé al llarg de la novel·la m’he adonat que no tenen res a veure pel que fa a la trama, sí que l’essència és molt semblant. Per això penso que si us agrada un d’aquests dos llibres us pot agradar l’altre.

Malgrat que les meves històries preferides solen estar protagonitzades per gent gran, Un lloc en el temps se situa ben bé a l’altre extrem: la infantesa, una etapa de la vida que sol despertar tendresa —tot i que si vau llegir la meva anterior ressenya a L’escriba sobre Dents de llet podreu comprovar que no sempre és així. En el cas d’Un lloc en el temps ens traslladem al cor d’un nen de deu anys que durant la postguerra viu a Mata, un poble rural prop de Banyoles. El nen, que ara ja és adult, reconstrueix el seu passat ple de records, alguns dolços i d’altres més amargs. I no ens n’estalviarà cap detall: hi veurem la innocència pròpia de la canalla, les il·lusió de les primeres vegades, els banys a l’estany, l’amistat, els primers encontres, l’amor capritxós però maldestre… tot això combinat amb les conseqüències devastadores de la Guerra Civil espanyola. Serem testimonis de les enemistats entre els republicans i els adeptes al règim franquista i a una sèrie de fets que causaran estralls a Mata i marcaran un abans i un després a la vida del poble però, sobretot, a la seva gent. Fets que d’entrada sembla que no puguin afectar les criatures tindran més transcendència —emocional— de la que es pugui esperar en un futur. Perquè la memòria sempre hi és, potser arraconada, però, com diu l’autor, «allà on la toques, la memòria fa mal». I al protagonista, quan ja té una edat, tot plegat li pesa.

Des d’un punt de vista històric, m’ha agradat com es tracta el tema de l’enfrontament i les desavinences polítiques entre veïns que gairebé comparteixen sostre. Lluny de ser una classe d’història i una lliçó purament acadèmica, Español ens trasllada amb naturalitat en un període convuls. La història està feta de records i anècdotes que ens han arribat gràcies a les persones de carrer que van viure en un lloc i moment determinats, per això m’agrada que, més enllà de saber-ne els embolics socials i polítics, s’expliquin en detall els jocs d’infantesa, les feines i els oficis primaris o l’enyorança d’una vida de poble contraposada al dia a dia a la ciutat: —«Vaig […] pensar en tot el que estava a punt de perdre: la vida de nen lliure que vessava alegria cega i goig íntim corrent com el vent dels camps a Mata. I el que m’esperava i ja coneixia: la ciutat estàtica en blanc i negre». Penso que són precisament petits retalls de vides anònimes les que doten de sentit una època, amb les seves virtuts i els seus defectes. Les accions quotidianes ens diuen molt d’un lloc i un temps i en aquesta novel·la tot està tan meravellosament ben retratat que t’hi trobes de ple, a la Catalunya rural de la postguerra. 

I el llenguatge i la narració… Oh! Crec que de les que he llegit aquests últims mesos és una de les novel·les que literàriament s’acosten més a la poesia. La manera de narrar de Quim Español m’ha semblat preciosa, en especial les analogies i metàfores amb la natura per explicar sensacions i emocions. D’alguna manera, aquest to més poètic marca el ritme de lectura de la novel·la, ja que sense voler-ho s’allarga més en el temps. Tot i que no en soc experta, llegir poesia requereix un altre nivell de concentració, et transporta en una dimensió més reposada, tranquil·la i reflexiva, i és per això que, malgrat tenir escasses dues-centes pàgines, Un lloc en el temps no és una història que passi xuclant ni que enganxi pel que fa a la trama, però sí que és bonica de llegir; i en aquest cas el com, a parer meu, és la seva màgia. Aquest lirisme m’ha recordat Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà. És clar que són novel·les amb estructures i històries molt diferents, però l’aura poètica i de riquesa en el lèxic, el context rural i la natura com a protagonista m’hi ha transportat ben bé. I, de fet, no m’estranya si tenim en compte que tant Español com Solà són poetes.

No vull acabar la ressenya sense mencionar-vos el final. Crec que és un dels trets més remarcables del llibre, i a mi em va agafar ben bé per sorpresa. Compte!, no us espereu cap gir de guió ni cap gran proesa, perquè aquesta novel·la no va d’herois ni misteris, simplement espereu-vos una casualitat i una picada d’ullet que tanca d’una forma bonica i rodona la història.

Així doncs, deixeu-vos seduir per aquest viatge al passat. A la nostàlgia i a la joia de la infantesa. Retorneu a l’infant que un dia vau ser i fluïu per aquest lloc i aquest temps que ens regala Quim Español.

 

Portada