Aurora Bertrana és d’aquelles autores a qui la història ha trepitjat injustament, com tantes d’altres. En el seu cas, segurament va influir-hi no només el nom del seu pare, Prudenci Bertrana (qui, per cert, va desaconsellar-li totalment que es dediqués a l’ofici de l’escriptura perquè tingués millor vida que ell), la Guerra Civil com a teló de fons i Mercè Rodoreda com a còmput de dona escriptora, sinó també el fet que una dona no podia atrevir-se a tractar temes com la llibertat sexual o a qüestionar la supremacia dels blancs.

Com que ens agrada posar etiquetes, Bertrana va quedar catalogada com a escriptora de viatges i d’algun llibre d’amor, però en realitat va ser escriptora, periodista, viatgera, música, activista cultural, política, feminista, conferenciant… en definitiva, una persona inquieta que va escriure el món des d’un punt de vista molt crític i el va plantar davant dels lectors amb la intenció de sacsejar-los de valent.

Vent de grop (1967) és una obra que en el seu moment va tenir molt èxit i que es va catalogar com a novel·la rosa. L’argument, ras i curt: en Rafel, un jove pescador que no ha sortit mai d’una Costa Brava sotmesa al jou del Franquisme, queda enlluernat per la Mable, una turista anglesa que es banya amb biquini i vesteix minifaldilla. Dit així, sona banal, típic, tòpic i, fins i tot, un punt barroer. Doncs bé, aquesta història només dona el tret de sortida a una relació complicada entre un pare i un fill que no s’atreveix a deixar l’ofici de pescador, a una mare abnegada que es presenta com el pal de paller d’aquesta família i, sobretot, a un paisatge que canvia vertiginosament per complaure els turistes.

De fet, una de les lectures es pot fer pensant que la història d’amor entre en Rafel i la Mable és una metàfora d’aquest enamorament dels costaners cap al turisme: als anys seixanta, quan la dictadura franquista ja feia massa temps que durava, arriba una glopada d’aire renovat, lliure, i es sacrifica no només un paisatge sinó també la naturalesa dels propis habitants.

I precisament això és el que queda plasmat en aquesta “novel·leta rosa” que descriu d’una manera impecable com aquest vent de grop que és el turisme arrasa com un tsunami i canvia la fisonomia de la Cala, el poble d’en Rafel: les platges queden plenes d’hotels i locals d’oci, els carrers s’omplen de parades de tovalloles i complements de platja, els botiguers donen preferència als turistes, el català és una llengua arraconada, fins i tot els nens juguen a turistes i els capellans fan els ulls grossos davant les estrangeres que entren sense mànigues ni res al cap, perquè “el clero també segueix les modes”.

Vent de grop, reeditada el 2023 a cura d’Adriana Bàrcia José a Edicions de la ela geminada, ens plantifica davant del nas la història de la gènesi del model turístic que encara ara arrosseguem, del qual encara en patim les conseqüències però malgrat tot no ens en podem desfer perquè continua essent el pilar que aguanta tot un país. Sabeu què és el més paradoxal de tot plegat? Que Francesc Rovira-Beleta va adaptar Vent de grop al cinema sota el nom de La larga agonía de los peces fuera del agua (1970), protagonitzada per Joan Manuel Serrat, amb dos objectius clars: rescatar el noi del Poble-sec després del fracàs de Palabras de amor i promoure el turisme a les Illes Balears.

 

Imatge de portada de Freepik

AnteriorCINECLUB VIC. Jo, capità
SegüentCrítica de ‘La estrella azul’, de Javier Macipe