La estrella azul és una pel·lícula tribut al músic aragonès Mauricio Aznar Müller (1964-2000), qui fou líder dels grups de rock Golden Zippers, Más Birras i Almagato i autor d’Apuesta por el Rock ‘n’ Roll, popularitzada per Héroes del Silencio. El film mostra el seu viatge inspiracional per Argentina i el tràgic desenllaç que l’acompanya, però destaca sobretot per anar més enllà de ser un simple biopic, tot incorporant creixents referències de metaficció a l’últim tram del metratge.
El film de Javier Macipe ens presenta des del primer moment un Mauricio Aznar rockabilly malhumorat i cansat del seu entorn. La interpretació a càrrec de Pepe Lorente deixa veure dins aquesta duresa inicial el tarannà inquiet d’un músic talentós que necessita retrobar-se i el fa evolucionar a mesura que avança el seu viatge per Argentina. Allà, aprèn de la familia Carabajal el ritme de la chacarera i s’impregna del folklore de la regió fins al punt de portar aquestes influències cap a Espanya, una decisió tant arriscada com poc exitosa.
Tot en la pel·lícula deixa veure una cura excepcional a l’hora de tractar la memòria d’Aznar per fer aflorar la figura d’un artista oblidat, gairebé anònim. La relació del protagonista amb els actors que interpreten els Carabajal està plena de tendresa, un fet que encara es fa més especial quan es desvetlla que són, efectivament, membres de la família original. Alguns d’aquests actors novells s’interpreten a ells mateixos, però d’altres, com Cuti o Mariela Carabajal, assumeixen rols com el de Carlos –va morir l’any 2006 i va ser qui va ensenyar a Aznar– o Andrea, la noia jove que sembla agradar al protagonista. En aquest sentit, és també molt satisfactori el joc temporal, com de cercle tancat, que planteja el guió i el càsting en un personatge infinitament secundari com el de la nena petita i curiosa que interactua amb Aznar, que representa que és la Mariela de 1993, en el seu descobriment d’aquell peculiar músic espanyol.
La estrella azul suposa una experiència visual tendra però alhora sorprenent en l’últim terç del film, quan Macipe es posa més juganer i ens comença a avançar aspectes del muntatge o ens ensenya la quarta paret de forma desvergonyida però premeditada. Moments com el del càsting, amb la dualitat personatge/actor, són caramels que converteixen una bona intenció artística en una obra merescudament memorable.
