Feia temps que no llegia un llibre tan diferent i singular com Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet (Angle, 2023), una novel·la interesantíssima del nostre panorama literari català actual. És cert que quan qualifiquem un llibre de diferent i singular d’entrada ja en limitem una mica l’entrada perquè qui ens escolta o llegeix intueix que té unes particularitats especials que difícilment poden agradar a tothom. Però per a mi és un tret positiu perquè significa que aquell llibre, malgrat tenir un públic força concret, serà tota una experiència lectora per a qui aconsegueixi connectar-hi. En aquest cas, la singularitat no només la trobem en el contingut, també en la forma, i això el converteix en un llibre difícil d’explicar per tota l’amalgama de símbols que hi ha i que només es poden copsar del tot si s’hi entra de ple. Però ho intentarem!
La història, situada en un món distòpic, està protagonitzada per dos homes a qui coneixerem com a Futur Folklorista i Futur Revolucionari, dos apassionats dels contes populars que dedicaran la seva vida professional a analitzar i teoritzar la tradició contística popular del seu país. Junts emprendran un camí llarg i difícil cap a la literatura i l’anàlisi narrativa. Els fets s’emmarquen en una ciutat dividida per una línia blanca que separa famílies i amistats —picada d’ullet al mur de Berlín?— i que ningú pot traspassar si no vol ser castigat, i el Folklorista i el Revolucionari esdevindran un símbol de resistència i resiliència en aquest país governat per la manipulació, l’opressió i la censura d’un règim dictador i totalitari —el Dirigent— on “fins i tot els pensaments havien de ser silenciosos”. A partir d’aquí es despleguen un seguit de fets que giraran a l’entorn d’aquests dos personatges i el seu caràcter subversiu, als quals els agafarà el relleu la Filla del Folklorista, qui en un futur es dedicarà a l’estudi i classificació de cançons populars i es toparà cara a cara amb el llast del poder que li farà trontollar els principis. Que sigui una dona i no un home qui hereti aquest paper de personatge revolucionari no crec que sigui una casualitat. El nexe, doncs, és aquesta tradició de relats i cançons que, malgrat la repressió, la censura i les fronteres, sempre sobreviuen, mai deixen d’existir ni de crear-se, tampoc de compartir-se. No sé si és una apreciació molt personal o no, però de seguida vaig relacionar els protagonistes d’Una història pedra llançada al riu amb l’inoblidable Guy Montag, de Fahrenheit 451, qui lluita per protegir l’arma més poderosa i explosiva contra qualsevol sistema repressiu i autoritari: els llibres.
Com heu pogut veure, els personatges no tenen nom, se’ls identifica pel rol que desenvolupen a la novel·la al llarg de la seva vida. Així, per exemple, la Filla del Folklorista esdevindrà Aquella Noia fins que passarà a ser l’Escoltadora de Cançons, tot depèn del moment en què ens situem. Aquest tret ens permet entendre com les persones ens definim per les nostres accions i evolucionem d’una manera a vegades fins i tot inesperada. La història, a més, es construeix a partir de flashbacks que doten de més riquesa i interès la trama i ens permeten conèixer millor cadascun dels personatges i el seu paper, sempre amb la voluntat d’aconseguir una plena llibertat i caminar cap al progrés i la innovació. Els diàlegs, integrats a la pròpia veu del narrador i sense marques tipogràfiques que els distingeixin més enllà de la majúscula inicial, són una prova més de la importància de l’oralitat de generació en generació que reivindica aquesta història. Certament, el què i el com van agafats de la mà: forma i contingut són indestriables.
L’obra de Batet és una mena de calidoscopi metaliterari que defuig la concreció del temps i l’espai, és del tot atemporal, però alhora és versemblant. T’ho creus perquè quan t’hi pares a pensar t’adones que el que retrata és tan palpable i real com tràgic i desastrós, però també esperançador. L’important, aquí, és entendre que “sempre hi ha un moment que el poble deixa d’obeir”, que resisteix i lluita per aconseguir una vida normal i plena en sistemes polítics opressius, i que les arts, la música i les lletres, una vegada més, es converteixen en l’element indiscutible per arribar a aquesta alliberació.
Sens dubte, Una història és una pedra llançada al riu és una oda al patrimoni cultural i al folklore que defineix la idiosincràsia i la manera de fer d’un indret i la seva gent. Una defensa clara i precisa sobre els drets i el sentiment de pertànyer i protegir els valors i els principis que ens fan ser qui som. Un cant a la llibertat.
