Hi ha molts aspectes que es repeteixen estiu rere estiu. Alguns són bons i altres dolents. Als dolents, normalment mirem de posar-hi mà. Però n’hi ha un que no hi ha manera que es resolgui: la cartellera del cine.
En uns estius de temperatures a l’alça hi ha dues coses imprescindibles: aigua i aire condicionat. En aquest sentit, els cinemes són un bon refugi climàtic, a vegades fins i tot per massa. Però les cartelleres no ho posen gens fàcil. Hi sol haver tres alternatives i la tercera és només si estàs de sort. La primera són els blockbusters, pel·lícules que sempre tiben dels mateixos recursos argumentals, arcs evolutius i personatges arquetip. Megalodón 2, Misión impossible 7, i altres títols que poden ser els que obriran una saga o continuacions. La segona són les comèdies a l’estil Santiago Segura, que per cert, aquesta última, Vacaciones de verano és per passar vergonya i hauria de ser +18 per totes les bestieses sexistes, racistes i edatistes que s’hi arriben a dir. La tercera són pel·lícules més petites que sovint passen desapercebudes, però on realment es troben les petites joies. N’hi ha poques, brillen poc, però et desfan el mal gust d’estómac que portes d’haver-te empassat tanta merda.
El terror a vegades és un d’aquests refugis. Talk to me n’és un bon exemple. Aquesta pel·lícula australiana amb un argument que podria ben semblar estereotipat ofereix unes bones dosis de terror ben narrat, ben escenificat i ben rodat. No m’apartaré gaire de la veritat si dic que aquesta òpera prima d’uns directors molt novells, els germans Philippou, podria ser una de les pel·lis de terror de l’any.
La segona grata sorpresa va ser de la mà de la directora Phyllis Nagy, coneguda per retratar amb molta sensibilitat personatges femenins, que torna a la pantalla amb Call Jane i protagonitzada per Sigourney Weaver i Elizabeth Banks. El 1968 les lleis d’avortament no existeixen pràcticament enlloc del món. Als EUA, a més, està penat per llei. Quan una dona de família benestant i tirant cap a les dretes es queda embarassada de risc, es veurà obligada a avortar sense que la seva família ho sàpiga. Això li descobrirà una xarxa clandestina que dones de diferents edats, races, classes i procedències han organitzat per ajudar-se entre elles. Basat en un fet real, la pel·lícula és un cant a la sororitat i una mostra de la crueltat humana.
I, per últim, Las chicas es tan bien és una petita pel·lícula escrita i dirigida per Itsaso Arana que narra, gairebé en forma de faula, l’estada de quatre actrius i la seva directora en una casa de camp per preparar una obra que han d’estrenar sobre princeses. No hi ha argument ni grans escenes. Però precisament això és el que fa gran aquesta petita joia: unes grans interpretacions, uns diàlegs durs i entranyables alhora, les complicitats i els arcs narratius de cada una d’elles i el retrat que fa d’un petit moment. Arriba a un punt que no se sap si interpreten o simplement viuen un fragment de vida.
Doncs bé, no perdem la fe en el cinema. Si es busca, sempre hi ha pel·lícules per descobrir. Cal no desanimar-se i mirar més enllà de Hollywood i de la manca d’originalitat que fa temps que els sobrevola.
