Sebastià Bennasar és un conegut escriptor català que ha conreat diferents tipus de gènere, però estic gairebé segura que si li demanessin amb quin se sent més còmode ens diria la novel·la negra. És l’autor d’obres com Hotel Metropole (Columna Edicions, 2018), L’any que vaig assassinar Rita Barberà (Llimona verda, 2019) o Quinqui connection (Llibres del delicte, 2023), entre molts d’altres. Ara bé, aquest estiu crec que he pogut llegir l’obra més negra, esgarrifosa i dura que ha escrit mai: Un país lector? (Edicions Xandri, 2023). Malgrat que us el pugui vendre tan fosc, cal dir que el llibre també aporta un raig de llum en forma de propostes de millora.
Deixeu-me explicar, l’autor, gat vell en el món editorial, fa un repàs en aquest assaig sobre la situació de la literatura i la lectura en llengua catalana actual. Des de les perspectives de l’escriptura, l’edició, el consum i l’ensenyament, Bennasar fa un recull de tots els problemes que hi ha en la societat i aporta propostes per millorar. Perquè queixar-se sempre és la part fàcil, però aportar millores és al part difícil de tot conflicte. I sí, Bennasar és una persona idònia per parlar de tota aquesta situació: escriptor, editor, professor, gestor cultural i articulista en diferents mitjans de comunicació. Té una perspectiva àmplia i des de diferents angles i això es nota en el contingut d’aquest assaig en què no només planteja un problema amb una solució sinó que explica des de dins com funciona el món de les lletres catalanes. Us heu plantejat mai com funcionen els premis literaris? Què aporten i què no? Què està passant amb l’ensenyament ara i què passava anys enrere? Quants llibres es venen i quants se n’editen anualment? Per què l’ofici d’escriptor en llengua catalana sembla que hagi desaparegut?
Bennasar apel·la la complicitat política, la valentia de crear bons programes i la necessitat de la implicació social, però ho fa amb coneixement de causa, ho fa informant-se i argumentant els motius de cada proposta, ho fa amb l’objectiu de poder canviar alguna cosa que, evidentment, no funciona.
Amb un llenguatge simple, directe, atraient, punyent i sense eufemismes, crec que Un país lector? hauria de ser una lectura obligatòria per a polítics, educadors, docents, editors, escriptors, gestors, lectors i tothom qui tingui un mínim interès en què l’envolta, sigui aficionat o no a la lectura. Al final, la literatura i la lectura també són cultura i una cultura sempre fa país, oi?
