A vegades els mals majors es fan cada cop més grans per una obvietat: no els compartim. Avui dia, expressem amb il·lusió cadascuna de les bones notícies que ens envolten, però fem com si res si alguna cosa no tan bona ens succeeix. Ho amaguem tan bé que es queda ben agafadet al cor, on dia a dia va punxant i punxant. Al final el mal és encara més colpidor.

Abans d’arribar a aquest punt, l’Emilie Pine, una jove professora irlandesa va sentir una necessitat intrínseca fa uns anys: parlar de manera pública de temes tabú, i fins i tot incòmodes en la societat, però que formaven part de la seva història personal. La seva mare va entendre aquesta decisió de fer fora tot allò que cou per dins; tot i que va dir no entendre per què ho havia de fer en format llibre i publicar-ho. Per sort, la Pine va desobeir la seva mare.

Todo lo que no puedo decir (amb una no molt agraïda traducció al català pel meu gust… Apunts personals) arriba amb la voluntat de parlar alt i clar. Reconegut com a llibre de l’any a Irlanda en 2018, relata en forma d’autobiografia certs capítols de la vida de la Pine on l’avortament, les violacions, el sexisme o l’alcoholisme van ser els veritables protagonistes; i no ella.

Sense pèls en la llengua, sense vergonya, però sí amb molta senzillesa, honestedat i calma explica els trastorns alimentaris que va patir (i tracta el tabú de l’autodestrucció del cos i la negativitat de mirar-se al mirall i no reconèixer el que un veu) i la seva vida boja en la seva joventut. Les drogues, males amistats o les nits eternes van formar part d’una adolescència amb certs tocs autodestructius.

L’Emilie Pine escriu des del seu interior i ho fa de la manera més sincera possible. Per què amagar res un cop fet el pas de confiar la veritat al món? Analitza què va significar per a ella el primerenc divorci dels seus pares o quin va ser el punt detonant en el qual va veure que la seva vida havia estat marcada pel mer fet de ser dona i no home. Personalment i professionalment, la vida canvia segons què amagues sota els pantalons.

El primer capítol, centrat en el problema del seu pare amb l’alcohol, em va enlluernar. Per a mi, és la perfecta introducció a un llibre que, de mica en mica, t’endinsa dins el cor de l’autora. De la mateixa manera, vaig viure a fons les seves ganes de ser mare i els avortaments. Uns temes encara massa íntims a la societat, però que, quan es comparteixen, esdevenen mals comuns.

Potser vaig empatitzar menys amb la part final del llibre, encara que li reconec que –i això que no solen atrapar-me els discursos purament feministes– en cada línia et treu una autoreflexió.

En una entrevista, l’Emilie va afirmar: “Com a dona, compartir la meva història personal és un gest polític”. I sí, té part de raó. Com treballar més que ningú per ser dona i posicionar-se on ella volia va ser més obligació que vocació o com veure’s encongida davant de conferenciants masculins marca un capítol dedicat a la carrera professional d’una dona.

La força d’aquest llibre està en el nostre imaginari: i és que estem asseguts a la barra d’un cafè qualsevol conversant amb ella. Pine ens explica mirant-nos directament als ulls els mals del seu cor. Molts, segurament seran compartits. I com tots els temors són foscos, a vegades inexplicables, i a vegades perillosos. Posar-li nom els fan més lleugers.

I això és “Todo lo que no puedo decir”. Una vida. Real i sincera. La de la Pine, però podria ser la de qualsevol.

Agradarà a…

Als amants de les històries sinceres, sense embolcalls, que parlen de vides reals.

No agradarà a…

Als que no volen ni sentir a parlar de drames i tristors.

 

AnteriorCINECLUB VIC. El crepúsculo de los dioses
Següent“Los jardines de la Luna”, Steven Erikson
Avatar photo
Comunicadora per vocació, fotògrafa per afició i amant dels petits moments. Addicta a les sèries, aprenent de xef i, naturalment, lletraferida.