Després de llegir-ne la sinopsi no vaig poder deixar de pensar en aquest llibre, i és per això que el vaig comprar abans que arribés a les llibreries. La història de la Chanel em va descol·locar tant, que cada dia al matí esperava que arribés el paquet de Blackie Books, l’editorial que l’edita en llengua castellana. Havia sentit a parlar del seu cas, perquè va fer la volta al món. Ara, després de llegir-lo, només puc dir que la seva lectura és tan colpidora, que no n’ha sortit ben bé una ressenya. M’ha costat molt parlar d’aquest llibre, perquè sento que no puc ser objectiva. No ho faig mai, però en aquesta ocasió no he pogut evitar compartir molts fragments del llibre. Qui millor que la pròpia Chanel per acostar-vos a aquesta història? Ja veieu que tot és molt atípic.
La matinada del 15 de gener de 2015, la Chanel va anar a la festa d’una fraternitat de la Universitat de Stanford amb la seva germana i una amiga. El que va començar com una nit de diversió va portar-la a despertar-se a l’hospital. «Aquella mañana vería agujas de plata pincharme la piel y bastoncillos sangrientos emerger de entre mis piernas, aunque nada me provocaría estremecimiento, mueca o inspiración de aire alguna. Mis sentidos se habían apagado, mi cuerpo era un maniquí inanimado. Lo único que comprendía era que debía confiar en las mujeres de batas blancas». Aquella nit, en Brock Turner va violar-la mentre ella estava inconscient.
Dos nois que passaven per allà van tenir la certesa que alguna cosa no anava bé, de manera que el van retenir i van trucar a la policia. A partir d’aquí, la vida de la Chanel no tornaria a ser mai la mateixa, ja que començaria el procés judicial contra el seu violador. Amb la veritat de la seva banda, la Chanel va pensar que la justícia li donaria la raó i que castigarien el seu violador, però es va topar amb un procés que la qüestionaria com a víctima, com a dona i com a persona. Tot va ser molt diferent de com ho havia imaginat. No es pensava que la justícia es pogués posar de part de l’agressor. «No sabía que si una mujer estaba borracha durante un ataque con violencia, nadie la tomaría en serio. No sabía que si él estaba borracho durante el ataque con violencia, la gente se compadecería de él. No sabia que mi pérdida de memoria se convertiría en una oportunidad para él. No sabía que ser una víctima era sinónimo de que no te creyera nadie.» No es pensava que li prendrien fins i tot la identitat. Per tal de protegir-la, el seu nom es va ocultar i la van batejar amb el nom d’Emily Doe. Ningú més enllà del seu cercle més íntim sabia que ella era la víctima d’aquella agressió a Stanford que s’havia fet tan famosa i que havia reduït tots i cada un dels aspectes de la seva personalitat a la categoria de noia, borratxa i víctima.
El resultat de tot aquell devastador procés legal? Una condemna de sis mesos de presó per a Brock Turner de la que només en va complir tres. El jutge va considerar que era un bon noi, bon estudiant, esportista… La seva vida ja s’havia vist prou afectada per aquell judici com per enviar-lo més temps a la presó. Un daltabaix per a la víctima: «Te dicen que si sufres una agresión, hay un reino, un juzgado, que está en lo alto de una montaña donde se imparte justicia. […] “¿Qué se ve? ¿Qué se siente? ¿Qué pasa cuando llegas ahí arriba?” ¿Qué podía decirles? ¿Que no había ningún sistema que las amparase?” El sufrimiento que se experimentaba durante aquel proceso no podía valer la pena.»
Un dels aspectes més destacats de la novel·la és l’emocionari de la Chanel. Al llarg de les 400 pàgines d’aquest llibre, podrem observar totes les fases per les que passa, les quals estan narrades d’una forma tan propera que transporten el lector a aquelles vivències. És inevitable empatitzar amb ella i, fins i tot, emocionar-se. Un exemple, és la primera reacció davant l’agressió: «En aquella época todo parecía muy sencillo: metí el recuerdo de aquella mañana dentro de un bote grande. Lo cogí y me lo llevé escaleras abajo, abajo, muy abajo. Descendí más y más escalones, lo coloqué dentro de un armario, lo cerré y subí a toda prisa para seguir con la vida que me había construido; aquella que no tenia nada que ver con él ni con lo que podría hacerme.» A mesura que el judici vagi avançant, ens podrem endinsar en tot el que sent i com aquest procés afecta la seva vida i la de la seva família.
A més d’això, el llibre també ens deixa reflexions molt importants i destacades sobre la violació i com la societat les entén o les percep, però sobretot, com s’actua davant d’aquestes. «Cuando una mujer es agredida, una de las primeras cosas que pregunta la gentes es: “¿Dijiste que no?”. Esta pregunta asume que la respuesta es siempre sí y que es cosa de ella revocar el acuerdo.» Aquesta és potser la part més interessant del llibre, perquè ens anima a veure tot allò que s’ha de corregir. Ens hem d’esforçar per canviar la nostra manera d’entendre la violació, de tractar les víctimes i els agressors, d’abordar els processos judicials, de reparar els danys… La reflexió que més m’ha trasbalsat és aquesta: «El chico amable que te ayuda con la mudanza y que echa una mano a la gente mayor en la piscina es el mismo que me agredió. Una misma persona puede ser capaz de ambas cosas. Normalmente a la sociedad le cuesta entender que estar verdades suelen coexistir, que no se excluyen mutuamente. La maldad puede esconderse en una buena persona. Eso es lo terrorífico.»
Però no tot és drama! També hi ha moments de llum. La irrisòria condemna a sis mesos de presó per a l’agressor va indignar mig món, i la declaració que va llegir al judici es va publicar a internet i es va fer viral en poques hores. A l’Emily Doe li van ploure els missatges de suport i agraïment. Fins i tot, des de la Casa Blanca es van posar en contacte amb ella per adreçar-li tot el suport i escalf. I la cadena seguia; les reaccions a la condemna es van estendre a tot el món, i el seu dolor, el seu patiment, la seva desgràcia van ser un motor de canvi. En les seves paraules: «El juez sabía que no me gustaría el veredicto, pero lo que ignoraba era que indignaría a dieciocho millones de personas y que en su condado doscientas mil personas votarían para echarlo.» El jutge que va instruir el cas finalment va ser destituït.
Quatre anys després d’aquells fets, Chanel Miller fa una passa endavant i revela al món la veritable identitat d’Emily Doe. Una i altra es fonen per donar a conèixer la seva història en un llibre imprescindible que trasbalsarà consciències i que emocionarà homes i dones per igual.
Agradarà a…
A qui vulgui saber què sent una víctima de violació i a què s’enfronta.
No agradarà a…
A qui no li agradin les històries dures i reals i busqui una producte de ficció.
