Imagineu que sou Akira Kurosawa. Sou un samurai de la càmera. Un semidéu a qui li tremolen les mans, però mai el pols. Després d’una llarga carrera, plena de sotracs i injustícies, l’únic que teniu ganes de fer és seure al sofà i posar la tele. De sobte, records del Vietnam. El que veus a la pantalla ho has fet tu, però algú ha decidit posar-hi un filtre, que anys després es comercialitzaria amb el nom d’una altre refregit: spaghetti.
Resulta que Hollywood, una fàbrica de carn i mentides, ha estat robant-te la feina tots aquests anys. I no només t’ha estat robant. T’ha violat l’art, l’ha empastifat de whisky barat i li ha posat esperons i un cigarret a la boca. Això no és inspiració. Això és un segrest a cavall.
Primer acte: Yojimbo contra el món
Yojimbo (1961). Una obra mestra de suor, pols i silenci. Un ronin sense nom —sí, també això ho van robar després— que arriba a un poble trinxat entre dues bandes de porcs i decideix deixar que s’autodestrueixin mentre ell camina com si tingués foc als peus. Un ball de sang i estratègia embolicat amb el millor cinema que el Japó ha parit. I només tres anys després, apareix Per un grapat de dòlars (1964). El mateix guió. El mateix esquema. La mateixa ombra. Fins i tot les mosques són les mateixes. Però en comptes d’un ronin, tens Clint Eastwood amb cara de fusta corcada amb un revòlver al cinturó. I al darrere,
No sé si ho sabíeu, però hi ha una curiositat bastant fantàstica. Una carta. Una carta llegendària. L’espasa del cel·luloide que baixa del Japó fins a Itàlia. Kurosawa, amb una ploma més esmolada que l’acer d’Hattori Hanzo (un altre robatori flagrant, per cert), li escriu:
“He vist la teva pel·lícula. És una pel·lícula molt bona. Desafortunadament, és la meva pel·lícula.”
Aquesta frase no és només una línia de diàleg llegendària, és el tret de sortida d’un conflicte legal que va posar en evidència un dels casos de plagi més flagrants de la història del cinema. Quan Sergio Leone va dirigir Per un grapat de dòlars (Per un pugno di dollari, 1964), ho va fer sense adquirir cap mena de dret sobre el film de Kurosawa Yojimbo (1961), tot i que les dues pel·lícules compartien pràcticament la mateixa estructura narrativa, els mateixos personatges arquetípics i escenes molt similars, per no dir idèntiques.
A més, el guió de Leone era atribuït formalment a ell mateix juntament amb Duccio Tessari, Víctor Andrés Catena i Fernando Di Leo, sense cap menció a Kurosawa ni al seu guionista Ryūzō Kikushima. És a dir, van signar com a creadors d’un guió que era bàsicament traduït.
Davant d’això, Akira Kurosawa i Ryūzō Kikushima van interposar una demanda per plagi contra la productora italiana Jolly Film. El cas es va resoldre fora dels tribunals amb un acord favorable als demandants: Kurosawa va rebre entre el 15 i el 20% dels beneficis totals de la pel·lícula —una xifra molt elevada si considerem que el film va recaptar més de 14 milions de dòlars només als Estats Units—. A més, el cineasta japonès es va quedar amb els drets exclusius de distribució de Per un grapat de dòlars a Japó, Corea del Sud i Taiwan.
Tot plegat és tan descarat que sembla sortit d’un guió de Tarantino, però és real. Leone es va convertir en el pare espiritual del spaghetti western plagiant un japonès. La pel·lícula que li va donar nom, reputació i llegenda era un copy-paste amb banda sonora d’Ennio Morricone. I el món? El món ho va aplaudir.
Sí, avui Yojimbo i Per un grapat de dòlars són considerades clàssics. Però només una d’elles és original. Només una va sortir d’un cervell cremat per la postguerra i alimentat de silenci i honor. L’altra és un holograma, una còpia amb ponxos i esperons.
Segon acte: Set samurais i set egos americans
Els set samurais (1954) és una simfonia de desesperació. Camperols que mengen pols, ploren amb el ventre buit i demanen ajuda a samurais sense un duro però amb honor. És poesia amb espases. Però Hollywood no pot resistir-se. Li fa un lifting a l’argument, el posa en una carreta i la titula Els set magnífics (1960). Més música de trompeta, més dents blanques, menys ànima. Herois amb pistoles que semblen sortits d’un anunci de Ducados. En aquest cas, Kurosawa sí que va donar permís. I és que això el cinema americà ja ho té. Val més una butxaca plena que un esperit alegre.
Bonus track: Samurais substituïts per cowboys substituïts per ninges amb espases làser
La fortalesa amagada (1958) és potser el robatori més descarat amb sabates de goma.
George Lucas veu dos camperols que fugen de la guerra, ho remena amb samurais i princeses, i fa Star Wars (1977). R2-D2 i C-3PO són literalment dos idiotes japonesos vestits de metall i parlant anglès. El Jedi? Una barreja de samurai zen i venedor de fum. Hollywood no crea, recicla. S’alimenta de la suor aliena i després en fa marxandatge. I si no, només cal veure tots els refregits que fan dels seus propis refregits. Així ha sortit el Chat GPT.
La sang que encara regalima del cel·luloide
El robatori no va ser només d’arguments, sinó d’esperit. D’una manera de mirar el món. Hollywood va convertir els ronins en pistolers, les batalles ètiques en tirotejos, i les tragèdies en espectacles pirotècnics. I encara avui ho celebrem. Com si haguessin inventat el foc, quan només van encendre una cigarreta amb les cendres d’un geni.
Kurosawa no va ser homenatjat. Va ser saquejat. Hollywood no li va fer reverències. El va devorar. Amb barret de cowboy i somriure de llop.
