«En lloc d’escriptora, prefereixo dir-me contacontes, com devien ser les mares ruandeses, perquè, com diu la dita: umuntu uca umugani ntagira inabi ku mutim, qui explica una història no té odi al cor», diu la ruandesa Scholastique Mukasonga.
És l’autora de Nostra Senyora del Nil, una novel·la escrita en francès i publicada en català per l’editorial Minúscula amb traducció de Marta Hernández Pibernat. Va aparèixer l’any passat, el 2024, quan es complien trenta anys del genocidi tutsi a Ruanda, que va acabar amb un milió de persones assassinades, segons la UNESCO. Mukasonga ho va viure des de França, on vivia exiliada des dels anys 80, i va perdre fins a 37 membres de la seva família.
Però Nostra Senyora del Nil no és un llibre sobre el genocidi. O potser sí. És un llibre que en tracta la gestació, d’una forma intel·ligent i que adquireix profunditat i gravetat a mesura que avança la lectura. Se situa a l’institut Notre-Dame du Nil, un centre educatiu que escullen les famílies adinerades perquè les seves filles es formin com a «bones esposes cristianes, preparades per al matrimoni». Ruanda està sota un govern hutu i hi ha una quota que limita al deu per cent la proporció de tutsis que pot admetre l’institut.
En iniciar la lectura, ens pot semblar que ens trobem davant d’una novel·la d’institut: amb noies dolentes i noies bones, amb enamoraments i enveges. Però aviat començarem a entreveure que, amb l’elecció d’aquest institut aïllat per la seva novel·la, l’autora ens proposa un microcosmos que funciona com a reflex del país. Hi trobem la Mare Superiora i el pare Herménégilde, un capellà fastigós que encarna els abusos de l’església. Hi trobem, per exemple, la filla d’un banquer, les dues noies tutsi que poden accedir a l’institut cada any, la filla d’un alt càrrec del partit majoritari hutu. Hi trobem els professors belgues i francesos, que advoquen per la no interferència, passi el que passi. Un cop comencem a entendre la dimensió d’aquests personatges-figura, la novel·la va prenent una altra profunditat. I de fet, les picabaralles habituals entre companyes de classe s’aniran complicant més i més i acabaran desembocant en una persecució despietada de les noies tutsi.
El que es posa de manifest, per tant, és que un acte d’aquesta mena, un genocidi, no és un esclat de bogeria, un parèntesi en la història en què de cop un grup de persones assassina a milers de persones d’un altre grup perquè sí o perquè són dolents o, en aquest cas concret, perquè ja se sap, els conflictes ètnics. De fet, l’autora insisteix, en part en la novel·la, però especialment en entrevistes i intervencions públiques, que l’origen del genocidi pot rastrejar-se, com a mínim, des del 1931, quan els colons belgues van repartir carnets d’identitat ètnica a hutus i tutsis. Fins aleshores aquests noms no designaven una ètnia, sinó una professió: agricultors o ramaders.
El final de la novel·la, que no desvetllarem aquí, obliga a una revisió de tot el que s’ha llegit fins llavors i aquest és un dels grans mèrits del llibre. No és dolorós de llegir, malgrat el dolor que hi ha en la història a què fa referència. És només al final, un cop s’ha tancat el llibre, que un sent la necessitat de mirar enrere i reflexionar sobre el que ha llegit i, encara més, la necessitat de conèixer millor la història d’aquest país.
En aquest sentit, el llibre compleix el que podríem intuir que és el seu objectiu: mantenir viva la memòria no només del genocidi, sinó de la seva gestació. De tots els factors que hi convergeixen: els discursos d’odi que circulen lliurement i s’escampen com la pólvora, preparada per explotar; tots aquells agents socials i polítics que ho van veient, però no actuen; la deshumanització de col·lectius de persones. Factors, tots, que ens sonen massa. En qualsevol cas, no és un llibre desesperançat. Al final, una de les protagonistes (que podríem identificar, potser, amb la mateixa autora) se’n va del país: «La Mort ha establert el seu regne sobre la nostra pobra Ruanda. Té el seu pla: està decidida a dur-lo a terme fins al final. Tornaré quan el sol de la vida brilli altre cop sobre la nostra Ruanda». Se’n va pensant en tornar, en el sol i en la vida. Mentrestant, la literatura esdevé un espai de testimoni, de memòria. I potser un espai de reparació: un lloc on donar cabuda a les veus que ja no hi són.
