Dissabte, 22 de setembre de 2018

Em trobo millor que ahir. Crec que fins avui no havia sabut com afrontar les sis hores de tren del dijous. Són les vuit del matí quan sortim de la pensió. Matinar se’m fa dur, senyors, molt dur. Em sento com una persona adulta i formada, fins i tot productiva. Però els carrers de San Sebastià són estranys, els comerços estan tancats quan comencem a passejar. N’hi ha pocs que obrin abans de les nou del matí. Suposo que la festa basca, els divendres va forta. Alguna hora hi hauré d’anar.

Arribem a una fleca que es veu bastant tranquil·la. Allà ningú ens molestarà i en Marc diu que s’hi menja bé. Com que ell és d’esmorzars de forquilla i ganivet ens el creiem. Mentre mengem, parlem de la pel·lícula que ens espera: Midnight Runner, una història basada en fets reals sobre com un corredor que es prepara per als Jocs Olímpics s’endinsa en una espiral autodestructiva mitjançant el furt de bosses i objectes personals de dones que caminen soles pel carrer. La pel·lícula comença explicant el trauma que suposa per al protagonista que el seu germà hagi decidit suïcidar-se tot jugant al penjat. Quan entrem al Principal ens espera un equip de màrqueting que reparteix bosses de mà i cantimplores metàl·liques (suposo que per comprar el vot popular). La pel·lícula, que comença a les deu del matí, resulta difícil de digerir. Es tracta d’un relat fatídic i lent en el qual podem observar com els seus protagonistes es passen gran part del film menjant en silenci i intercanviant mirades. Si fins ara us ha avorrit el resum de la pel·lícula, imagineu com estàvem nosaltres a la sala.

La sala del Principal és un espectacle visual, amb columnes quadrades a banda i banda, unes cortines vermelles que recorden als llavis glamurosos de la Marilyn Monroe i unes llotges dignes de l’òpera. Això sí, és una sala incòmode de pebrots. La distància entre butaques no deu arribar als quaranta centímetres i a persones com jo, llargues i primes, els costa no acabar cada sessió amb un trencament de menisc. En Marc i la Irene estan igual, encara que la Irene, quan seu bé, no toca de peus a terra.

La pel·lícula s’acaba i ens sentim descol·locats. Busquem informació sobre l’assassí de Berna i no trobem res. Busquem Jonas Widmer i tampoc. Ens sentim una mica enganyats i, fins a cert punt, preocupats. Sembla que la Irene pot haver trobat una font d’inspiració, i una punyalada a l’esquena mai es pot preveure. Mentrestant, en Marc camina i critica tot el que veu, i és que, pel que sembla, es fa gran. El riu va baix i creu que hi hauria d’haver més aigua. El primer que li dic és que amb tota la cervesa que porta a sobre el podria omplir ell mateix si tingués prou paciència i cap vergonya. Em mira amb mala cara i segueix amb les seves coses. Comença a divagar sobre la catifa vermella i l’abús de mitjans que es desplega cada vegada que les sabates d’alguna estrella de Hollywood la trepitgen. Potser és que a ell també li agradaria sortir a la primera plana de la secció de societat i en el fons els té enveja. Li dic que la fama està sobrevalorada i em torna a fer ganyotes. Em fa l’efecte que el visionat de Midnight Runner l’ha posat de mala lluna. La Irene es manté calmada, sense obrir boca, amb la mirada perduda mentre caminem. Cada vegada estic més acollonit. Potser ho porta planejant tot ja des d’abans de venir i en Marc hi està involucrat. Almenys explicaria per què va tant a la seva; no veig que el fet d’acabar ofegat al fons de l’Urumea amb mocassins de ciment el faci patir gaire.

Busquem un lloc per dinar, a ser possible, un Italià. El trobem i agafem taula. Debatem sobre els grups de música que s’han anat perdent en la memòria: Los Barrankillos, Kortatu, Los BurrosEn Marc s’indigna quan apareix a la conversa “La madre de José”, de El Canto del loco. Ens explica que no hi ha manera d’entendre les noves generacions, que de seguida que apareix un pelacanyes que fot quatre crits mal afinats ens pensem que és acceptable. “I no ho és”, diu, “l’intent de fer un Mrs. Robinson a l’espanyola no funciona. I no funcionarà mai.” Esperem uns gnocchis al pesto i discutim sobre què hem de fer aquesta tarda. A dos quarts de cinc coincideix la projecció de Mirai amb la roda de premsa amb un gran d’entre grans: Danny DeVito. La Irene i en Marc es decideixen per la pel·lícula, mentre jo em plantejo quina serà la manera més efectiva d’entrar a la sala de premsa sense que detectin que porto un globus de campionat. Abans de sortir del restaurant sona el meu telèfon. Em truquen des del festival per confirmar la meva entrevista amb Olga Cruz, jurat de la Secció Oficial. Sembla que començo a encarrilar la meva feina com a únic cronista.

Quan arribo al Kursaal m’adono que molt sovint tinc pa a l’ull. La manera més efectiva d’entrar sense ser detectat és passar per la porta com si res, intentant dissimular les tremolors i caminant en línia recta. No se m’havia acudit fins ara. Em demanen l’acreditació de premsa. M’han enganxat. Està clar. La meva promesa de bon comportament ha fet aigües el tercer dia. Patètic. Almenys si vaig a la garjola per desordre públic estaré fora de perill de les possibles intencions homicides de la Irene.
—Siusplau, com abans em detinguin millor, he de trobar un lloc segur— li dic a la noia que m’ha demanat l’acreditació per intentar fugir d’aquest malson paranoic.
—No le entiendo. Pero espérese un momento, por favor— diu mentre va a buscar un company.

Ara hi he pensat, que aquí parlen en castellà. Sort que es tracta d’un indret amb les mateixes conviccions polítiques que a Catalunya i no em tractaran de secessionista ni d’incitar revolucions violentes. Em fixo que porta més estona de la que em convé parlant amb el suposat company. No em treuen l’ull de sobre. He de fer una maniobra tàctica i aconseguir amagar-me al club de premsa. Allà m’acolliran com si fos una primícia. Intento baixar les escales amb normalitat, sense cridar gaire l’atenció, però m’enxampen als dos segons d’intentar-ho. Merda. És definitiu, me’n vaig a la garjola. He de replantejar-me la situació. La Irene en realitat és un tros de pa i no crec que em vulgui matar. En moments de pressió és quan veig les coses més clares. Un pensament de supervivència passa pel meu cap sense deixar-me temps de reflexió. M’intento fer passar per una persona amb autoritat dins d’aquesta sala.
—Oiga, le he dicho que se esperara aquí.
Em trec les ulleres en un moviment autoritari i li dic:
—Escuche, señorita, soy el intérprete de Danny DeVito. Hace más de veinte minutos que debería de haber llegado y ya deben estar esperándome. Tiene que dejarme pasar o la rueda de prensa se retrasará por su culpa. Y no le gustaría ser carne de prensa, eso se lo aseguro. Esos tipos de ahí están locos por hincarle el diente a cualquier problema técnico que pueda haber.
—Deje que lo compruebe, por favor.
—No hay tiempo, ya pasa media hora y deben de estar echando espuma por la boca —faig veure que em truquen i responc emprenyat, dient que a dalt no em deixen passar per no sé quin motiu de seguretat.
La noia posa cara de disculpa i em deixa passar. Sincerament, no sé ben bé què ha passat però a partir d’ara hauré d’anar amb peus de plom cada vegada que trepitgi el Kursaal. Podria convertir-me en una potencial amenaça per la seguretat de l’indret. O això podrien pensar-se. I no seria bo per ningú.

Entro a la sala de conferències on m’hi trobo un gran desplegament de mitjans. “No passis per aquí”, “Cabrón, que me tapas el ángulo”, “Estàs al mig” i “Siéntese, por favor” són els primers comentaris que se’m fiquen a l’orella. Agafo lloc i trec el mòbil que en Marc m’ha deixat per fer algunes fotografies. En aquest espai cobert per tots els angles possibles amb càmeres, micròfons, reporters, preguntadors i presentadors, he d’intentar semblar professional. Em moc per tots els racons de la sala, fent tanta nosa com puc als cabrons de l’elit. Pel que m’han fet entendre, els pòtols com jo no hi tenim cabuda. El que no saben és que estan parlant cara a cara amb l’intèrpret de Danny DeVito, i que en un tancar i obrir d’ulls els podria tenir netejant-me les sabates. Colla d’esnobs. La qüestió és fer-los-hi creure.

Arriba l’hora i Danny DeVito apareix a la sala de conferències, o si més no això em sembla, perquè tothom està dret i l’home no és que sigui precisament alt. Quan la gent comença a seure aconsegueixo veure-li la cara. Només us diré una cosa: es tracta del senyor més entranyable que he tingut el plaer de veure fins ara. Porta unes ulleres molt grosses que li ocupen la meitat de la cara i va vestit amb una camisa de bitlles mig oberta de color lila que em fa botar d’alegria. Primer saluda a tothom, després agraeix la nostra presència. Contesta un parell de preguntes serioses sobre la seva feina, sobre si prefereix actuar o dirigir i explica un parell d’anècdotes referents al negoci de Hollywood. Tot va bé fins que hi ha una pregunta que em crida l’atenció. No pel seu contingut sinó per la llengua amb la qual està feta, i és que es tracta de la primera pregunta en anglès en el que portem de sessió.

Qui fa la pregunta és un noi jove, amb una camisa excessivament floral per al meu gust. Però això és igual perquè no em dedico a escriure articles sobre modes ni tendències. Al noi se’l veu nerviós. Segurament porta tot l’any esperant que Danny DeVito respongui una pregunta que no s’esperava que fos resposta. Però el jove cau en l’error de formular-la en anglès, ja que no té prou bon accent com perquè l’actor pugui apreciar la seva bona voluntat. La pregunta és interessant, ja que li demana sobre la sobreexplotació del cinema dramàtic als festivals, que sempre s’imposa a la comèdia. Es fa el silenci. Sembla que Danny DeVito s’ho pensa amb molta cura, però el que passa és que no ha entès la pregunta. La sala esclata a riure i aquell pobre noi ja no hi té res ha fer, s’ha convertit en el pallasso de la premsa. Cony d’elitistes; m’agradaria haver-los vist parlar en anglès. El noi repeteix la pregunta, ara ja amarat de suor. Danny DeVito es concentra i respon amb una altra pregunta ben senzilla: “Que no t’agrada plorar?” La sala torna a esclatar, fent un rebombori propi de les bandes sonores de Nolan. Sembla que el circ de mitjans no és capaç de contenir-se. “A mi m’agrada plorar”, segueix l’actor. “És tan important plorar com riure, i trobar un equilibri emocional que ens permeti veure el cinema com si es tractés de la vida mateixa.” Al jove se li omplen els ulls de llàgrimes, ha obtingut la resposta buscada i s’ha guanyat el seu moment de glòria. Des d’aquestes pàgines li dedico un fort aplaudiment.

Just després, arran de la pel·lícula Man on the Moon i el recent documental de Netflix, Jim & Andy, se li demana sobre la seva relació amb Andy Kaufman i li canvia el rostre. Sembla que no en vol parlar, o que necessita un temps per reflexionar sobre què dirà. Els ulls se li il·luminen de seguida que recorda la seves primeres èpoques on interpretava a Louie de Palma a Taxi. “Andy era una persona diferent a la resta. És algú com no he vist mai. Veureu, era d’aquelles persones que, només d’entrar per la porta, podia canviar l’energia de tota una sala. Desprenia una aura molt més forta que la de tots nosaltres junts.” Per primera vegada en tot el que portem de roda es forma el silenci absolut. Ningú té ganes d’aixecar la mà.

Segueixen les preguntes i les respostes per part de l’actor però de sobte s’atura i ens delecta amb un monòleg sobre el bé i el mal que les meves neurones encara no són capaces de reproduir en aquestes línies. Perdoneu si esperàveu més de mi, però ja sabeu com soc. S’aixeca i saluda, no sense abans dedicar un somriure d’orella a orella a tota la sala, un moment meravellós per a tots els presents.

Surto del Kursaal inspirat (en part per la droga que m’havia fumat abans d’entrar), i per fer temps fins que en Marc i la Irene surtin de Mirai, decideixo anar a passejar per la platja per poder seguir observant els surfistes, que des del dia que vaig arribar, em tenen captivat. M’assec a la sorra per contemplar el mar en calma. Avui no hi ha onades bones i estan tots parats, esperant. La paciència és una virtut, senyors, una virtut molt valuosa. Em fixo en un que porta un neoprè vermell, que pel que sembla ha intuït una onada. I efectivament, l’aigua comença a agafar forma fins a formar-ne una d’uns dos metres. El surfista agafa embranzida i s’alça sobre la taula. Gira a dreta i a esquerra fins que perd l’equilibri i cau vençut com un borratxo que s’ha passat de copes. L’onada el rebolca fins arrossegar-lo pràcticament a la sorra, on s’estira i es lamenta per haver caigut.

Són pràcticament la set i toca anar a veure Alpha, the Right to Kill, de Brillante Mendoza. Em trobo amb la Irene i en Marc davant del Principal, on hi ha una cua d’espant. Mentre esperem que comenci la sessió parlem de les pel·lícules d’acció filipines. Tots tres estem d’acord que la testosterona és el seu element clau. Comença la sessió i ens trobem amb una cosa que no esperàvem. La pel·lícula tracta el tràfic de drogues, sí, però des d’un punt de vista molt real. Carrers i barris marginals plens de brossa. Cases construïdes en base a les rampoines de la civilització més adinerada. Policies corruptes. I, curiosament, pocs trets.

Sortim de la sala i no sabem gaire ben bé què hem vist. Ha sigut una bona pel·lícula? No en tinc ni idea. L’únic que us puc dir és que la realitat de Filipines és molt crua, més del que ens agradaria creure. Uns pintxos i tornem a la feina. Sessió de Un asunto de familia, de Hirokazu Koreeda, guanyadora de la Palma d’Or a Cannes. Quan entrem, amb prou feines hi ha lloc. És la primera vegada que veig el Principal tan ple. Serà que el cognom japonès ha fet sortir de sota les pedres fins al més escèptic dels crítics. Si us soc sincer, és la primera vegada que veig una pel·lícula de Koreeda, i la veritat és que no em deixa indiferent. Si no us fa res, d’aquesta no us en parlaré, perquè m’agradaria que la veiéssiu sense cap mena d’informació al respecte.

Quan s’acaba tornem a la pensió. Ha estat un dia llarg. Molt llarg. De camí a la pensió observo l’energia dels carrers de Donostia. Desprenen com una essència d’alcoholisme i acompanyada de sons que mai havia escoltat. De fons sentim com un grup de noies canten a ple pulmó I Will Always Love You, de Whitney Houston, però per desgràcia no sona com la diva del pop; és més com si progressivament s’anessin trencant les cordes d’un violí corcat. Obrim la porta, pugem escales i em fico al llit. Estic tan cansat que no m’adono que l’aire que es respira a l’habitació és diferent, menys carregat. Ja no estic paranoic. Aquella estranya sensació  respecte la Irene s’ha esvaït com un crit enmig de la massa. Encara no sé ben bé què és però hi ha alguna cosa que ha canviat.
—Miquel, tanca el llum!— ara a en Marc li ha donat per dir-me Miquel.

Diumenge, 23 de setembre de 2018

Fa bastant fred. La humitat ha entrat per la finestra, sense preavís i sembla que no vol marxar. Aquí a la habitació sembla que ha arribat l’hivern. El despertador de la Irene sona amb força. Aquesta colla de malalts m’ha tornat a despertar a les set del matí, i avui no tenim cap pel·lícula prevista fins a tres quarts de dotze. M’atabalo amb el so dels cordons, les cremalleres i l’obrir i tancar de portes. Decideixo posar-me el coixí a la cara i seguir dormint. Jo avui no matino. Em cargolo dins del llit com un cuc de seda dins la seva crisàlide blindada i faig cas omís dels avisos d’en Marc i la Irene, fins que en Marc fa un crit.
—Miquel! Anem a esmorzar! Serem al bar de la cantonada, el del costat del Principal —tanca la porta i se’n van.
Pel que veig em seguirà dient Miquel.

Quan he aconseguit esclarir-me baixo fins al bar, on ja estan treballant des de primera hora. Em demano un croissant i un cafè i esmorzo. El matí seria molt tranquil si al bar no posessin la música a tot drap, que, com podreu suposar, no té res a veure amb el que podria ser Pink Floyd. Maluma. Maluma. Maluma. Ressona als meus timpans com els trabucs de la Festa del Pi de Centelles. Oh, oh, oh, oh, aha, aha, aha. Eh, yeh. Que pare de sufrir, esto to’ el mundo lo dice… Quan n’he tingut prou decideixo anar a fer un cigarro a fora fins que comenci la pel·lícula.

La de les 11:45 és First Man, de Damien Chazelle, amb Ryan Gosling i Claire Foy. Pel que diu a la sinopsi, va sobre Neil Armstrong i el primer viatge a la lluna. A mesura que avança la pel·lícula ens adonem que la sinopsi tenia raó. Es tracta de Neil Armstrong i el seu viatge a la lluna, ni més ni menys. Més menys que més.

Sortim fascinats amb les imatges i la fotografia, però decebuts amb el contingut.
—Miquel, segueixo pensant que el viatge a la Lluna és tot un muntatge —diu en Marc convençut.
—Vols dir?
—Segur. Hi ha rumors que són bastant clars al respecte. Es veu que el govern nord-americà va contractar a Kubrick perquè ho gravés tot. Hi ha gent que afirma que la Lluna es troba dins d’un plató de Hollywood.
—No sé què pensar-ne. Vols dir que la Terra realment tampoc sabem si es plana?
—No, collons. Que n’ets de beneit —en Marc és una d’aquelles persones que té la síndrome del Capità Haddock. El seu català és barroer però delicat, i sovint no t’adones de la gravetat de la situació—. El que vull dir és que vivim enganyats, Miquel. I tu també si et creus la història aquesta de la Terra plana. Ets un puto ignorant.
Sembla que s’ha enfadat. La Irene ens mira de lluny amb cara d’indiferència. Sembla que les seves intencions homicides han minvat i ara es dedica a passar de nosaltres com si no existíssim. No sé fins quin punt pot resultar bo que ens vegi com a objectes.

Dinem i em dóna temps a recordar que tinc una entrevista amb l’Olga Cruz programada per tres quarts de vuit. Encara no he preparat cap paper i, pel que sé, es tracta d’una perruquera i maquilladora. Dit amb aquestes paraules sona terriblement nefast. No fan justícia ni a la seva habilitat ni labor dins del món del cinema. Es podria dir que és la cara oculta de la indústria cinematogràfica. I és que la seva feina consisteix a dissenyar els personatges que interpretarà cada actor, tenint en compte que el temps i la rapidesa són essencials per realitzar aquesta tasca. Serà una entrevista dura, i més pensant en que porto el cap com una amanita muscaria. Em devorarà viu. En tinc el pressentiment. L’únic que espero és que no agafi una intoxicació alimentària.

Tornem a la oficina, a la última taula del Barandiaran, el bar amb la millor connexió de San Sebastià. El bar té una façana molt romàntica, amb vitralls i motius florals a les finestres que miren al carrer i un cartell de neó vermell amb el seu nom a sobre la porta d’entrada. Trobo que el neó és un gran atractiu que s’ha anat oblidant a mesura que avancen les generacions. Però jo, cada vegada que en veig un, m’hi sento atret com un mosquit. A dins, detalls de fusta corcada i una barra que ocupa tota la part posterior del bar. Les taules són de fals marbre, la majoria de plàstic, excepte la de l’altra banda de la sala, que és l’única de vidre. L’ambient és el d’un bar de jubilats; la màquina escurabutxaques al costat d’una televisió de polzades infinites amb el futbol posat les vint-i-quatre hores n’és un gran indicatiu. Sense parlar dels clients, la majoria dels quals són embarassats psicològics que demanen cafès i patxaran sense parar.

Fumem i escrivim fins que la Irene i en Marc se’n van al Principal per veure Beautiful BoRy. Jo, en canvi, me’n vaig fins l’Hotel Maria Cristina per no fer tard a l’entrevista que tinc programada. Mentre vaig cap allà intento pensar com podria semblar un vertader professional. La boina, les ulleres i la camisa ajuden, però els ulls de cansament que porto no són normals, encara que de fet podrien jugar al meu favor, fent-me semblar una persona altament treballadora.

Quan em queden un parell de minuts per arribar a la porta d’entrada em trobo amb els carrers barrats. Hi ha una multitud acumulada a l’entrada de l’hotel. Amb prou feines soc capaç d’identificar què collons passa. Intento endinsar-me en la massa, però de seguida em rebutgen com si fos un indigent que fa pudor d’orina. Ensenyo l’acreditació de premsa per fer-me lloc però resulta inútil. La massa està descontrolada. La primera imatge que em creua la ment és la d’una lapidació popular. Xiscles, insults i xiulets es converteixen en el Pare Nostre d’aquesta gent. Quan aconsegueixen fer-me fora del tot busco informació. Li demano a una dona que està enfilada a un fanal què passa. M’explica que està a punt d’arribar en Ryan Gosling i que la gent s’ha begut l’enteniment. Per la informació que em dona sembla la persona més sensata de les presents, per tant decideixo demanar-li quines alternatives tinc per accedir a l’hotel sense ser trepitjat i humiliat per aquesta munió tan virulenta. “Has de donar la volta a l’edifici, és l’únic punt d’accés que se’m acudeix.” Definitivament és una persona amb cap. Dono la volta i intento entrar, però els de seguretat es mostren escèptics fins que els hi ensenyo la meva acreditació de premsa i els detalls de la meva entrevista amb Olga Cruz. Pel que em diuen, ja hi ha hagut uns quants bojos que han hagut de fer fora per intentar colar-s’hi. Hauré d’estar el cas per si veig algun espontani al camp.

Un cop entro em veig asfixiat per l’enormitat del Maria Cristina. Està ple de seguretat: un a l’entrada, dos a recepció, un altre als lavabos i uns quants més controlant la zona del bar. Vaig fins la sala de conferències i m’espero a que arribi la meva entrevistada. Pel que es veu va amb retard. Espero que no m’hagi plantat. És molt probable que m’hagi plantat. Després que l’organització l’hagi informat de l’entrevista haurà revisat el meu historial. Completament nul. Haurà trobat tant poca informació que segurament ha pensat que no valia la pena parlar amb mi. I l’entenc.

Les noies de recepció m’informen que acaba d’entrar per la porta i que en breus podrem començar. Vaig suat i no m’ha donat temps d’anar al lavabo. Serà un fracàs absolut. En segueixo tenint el pressentiment.

Jo soc assegut davant de les noies de recepció quan entra per la porta. Se la veu aclaparada pel retard. Presenta un posat bastant refinat, però alhora informal; es tracta d’aquella elegància que o es té o no es té. I ella la té. De seguida es disculpa i jo li dic que no passa res, que només faltaria. Després d’aquest petit intercanvi de cortesies ens fan passar a una sala aïllada, perquè puguem parlar tranquil·lament. Amb l’entrevista, hi va inclosa una ampolla d’aigua de disseny, que em va com anell al dit. Entre la cervesa i els pintxos tinc la boca més seca que un estepicursor.

Comencem l’entrevista. Se la veu més còmode del que m’esperava. Ens posem a parlar de la seva feina com a jurat i més tard de la seva participació en diferents pel·lícules i les diferències que hi ha entre cada una de les produccions. En un moment donat dono un cop a la taula, i va de poc que no tombo les dues copes d’aigua, plenes a vessar. No hagués sigut gaire professional per part meva. Segueix l’entrevista amb tota normalitat fins que repeteixo l’acció, aquest cop amb més risc, ja que he d’enganxar la meva copa a l’aire. Afortunadament no passa res. Em mira amb ulls estranys, com si no sabés què estic fent, però amb prou feines ho sé jo. Intento recuperar el sentit comú i reprenem l’entrevista. Parlem de la seva participació a la pel·lícula Handia. M’explica que, tenint en compte que el film està rodat en basc, abarca un públic molt reduït, i que en cap moment es pensava que, als Goya, passés a ser la pel·lícula més premiada de la història del cinema basc. A mi també em va sorprendre. De fet, crec que molt poca gent s’ho esperava. Però com diu ella, “es tracta d’una sorpresa agradable”, i com negar-li.

L’entrevista segueix el seu curs amb tota normalitat, fins que m’adono que és hora d’acabar i encara no li he fet cap foto per l’article. Merda. Tinc la càmera a l’hotel i la càmera de darrere del meu mòbil ha perdut la capacitat d’enfocar. L’única opció viable en aquests moments és la frontal, per tant li demano que es tiri un selfie amb el meu mòbil. Però no es queixa, de fet li sembla una idea original. Hi ha dies que les coses em surten bé, i avui és un d’aquests dies. Francament no m’ho esperava. Al meu cap m’havia muntat l’escena sencera. La faria esperar i quan arribés ella ja estaria de mala lluna, l’entrevista passaria a ser una cosa sense rellevància degut a la tensió acumulada. Al final em diria que no serveixo per res i marxaria per sempre més, fent esclatar la porta com mina anti persona. Però ha anat bé i aquestes imatges delirants s’han esfumat del meu cap com la idea que tenia d’allotjar-me al Maria Cristina. Si és que en el fons soc un romàntic.

Arribo a temps al bar per sopar, on m’esperen la Irene i en Marc, que ja han menjat. No els culpo, perquè arribo molt tard. Posem en comú els horaris del dia següent i anem a l’hotel. Entrem i en Marc, que porta unes quantes copes a sobre, em tiba del braç abans de creuar la porta.
—Miquel, vigila la Irene que porta tota la tarda dient coses estranyes.
—Com quines?
—Com que porta un dia de merda i té ganes de matar algú. Que si no fos perquè hi ha massa llum, que segurament ja ho hagués fet.
—Creus que ho diu de veritat? —cada vegada tinc més clar que em costarà mantenir-me serè fins dimarts.
—Amb la Irene mai se sap —em pica l’ullet.
La Irene, que aguanta la porta d’un ascensor minúscul, es gira i ens mira amb una rialla que podria fer saltar les llàgrimes fins i tot a John Wayne.
—Entreu, nois?
Em posa la pell de gallina.

AnteriorLa Llibreria Anglada ens recomana…
Següent‘Another day of life’, seqüències de la Guerra Freda
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.