Aquesta 52a edició del Festival de Sitges s’inaugurava dijous 3 d’octubre de 2019 amb un ferm compromís i esperit d’associació amb Netflix, un dels líders mundials de cinema i sèries via streaming. Així doncs, els que ens vam acostar a l’Auditori vam poder gaudir, en première exclusiva, del nou de film de Vincenzo Natali (Cube, 1997; Splice, 2009, ambdues estrenades al festival), protagonitzat per Patrick Wilson, una de les icones del cinema de gènere dels darrers anys protagonitzant les sagues InsidiousThe Conjuring. Tots dos, presents a la capital catalana del cinema fantàstic, presentaven In The Tall Grass, una pel·lícula basada en el recent relat homònim de Stephen King i el seu fill, Joe Hill, on tornem a aquells elements en què tan còmode se sent King: l’amèrica rural, personatges perduts, roques màgiques, regles que no corresponen al nostre món, i elements quotidians com carreteres, cotxes… però, sobretot, males decisions. Així doncs, tenim dos germans de viatge a San Diego que, en aturar-se davant d’un camp, senten la veu d’un nen demanant auxili. Els dos germans hi entren per dur-lo de nou a la carretera, i a partir d’aquí, l’espectador es troba amb un laberint d’herba i un laberint de personatges, entre els quals destaca el pare del nano que cridava, qui és encarnat per un brutal Patrick Wilson en estat de gràcia mostrant les múltiples capes d’un dels personatges més complexos que ha interpretat recentment.

Als qui hagin llegit el relat, només indicar-los que una de les seves escenes més dures s’ha inclòs a la pel·lícula de forma realment contundent alhora que visualment extrema, de manera que recorda a la Mandy (2018) de Panos Cosmatos, quelcom sorprenent tenint en compte que es tracta d’una producció Netflix i que, per tant, busca un públic ampli. Per altra banda, Vincenzo Natali, aquí també guionista, s’ha sabut fer seu el relat, i amb ajut d’un suggerent moviment de càmera, afegeix una nova variable a l’equació del misteri del film, inèdit al relat, i que el cineasta sap jugar-hi intel·ligentment de manera que complica molt la història però sense perdre el to original.

https://www.youtube.com/watch?v=vkkZxPIqBEE

S’ha de destacar l’excel·lent posada en escena de Natali, en què la claustrofòbia de Cube, film que el va portar al cim, queda aquí patent i totalment palpable dins d’un camp d’herba alta, on qui entra no en pot sortir. L’excel·lent fotografia i els girs de càmera, juntament amb la sàvia elecció de rodar en un camp real d’Ontario, Canadà, construeixen un petit món realment engoixant, al qual sens dubte ajuda l’edició de so i la banda sonora, en una extranya simbiosi molt buscada entre so i música que fa entrar a l’espectador en conflicte, cosa que fa augmentar la citada sensació de claustrofòbia. L’herba acaba esdevenint gairebé com un personatge més de la pel·lícula malgrat que els cants tribals usats a la música per intentar personificar-la estaven un pèl de més. Impossible no pensar en Children of the Corn a més, també d’Stephen King. Només un excés de “nyonyeria” en algunes parts de la història, junt amb una estructura que, tot i buscada expressament, es fa massa episòdica, entorpeixen un film que busca (i aconsegueix) ser fidel al relat original i alhora dotar-lo de personalitat pròpia. Això sí, el final és molt propi de les anteriors obres del geni del terror modern, així que qui es deixi endur pel joc proposat en gaudirà, però qui busqui una explicació versemblant d’allò que succeeix, en sortirà decebut.

Pur King; pur Natali; pur divertimento. No passarà a la història com una gran pel·lícula, però mirant enrere i conscient d’aquell regust extrany que deixen sovint les adaptacions d’Stephen King, aquesta està per sobre de la mitjana i per mèrits propis. Tal i com es va demostrar a la roda de premsa de Vincenzo Natali, Patrick Wilson i el productor Steve Hoban, cap d’ells va escatimar paraules per desfer-se en elogis sobre Stephen King, de qui els encanta reconèixer haver-se nodrit durant la seva joventut, ni de recordar que tots s’estrenaven precisament en adaptacions del mestre King. Tanmateix, Natali s’esforçà a deixar clara la importància tant del so com de rodar tant com fos possible en escenaris naturals, i Wilson va recalcar la importància dels matissos de personatges, que tots tenim un costat fosc i es bo saber interpretar aquesta dualitat, recordant papers complexes que li van servir per teixir el seu personatge d’aquesta In The Tall Grass, com el de Zipper (2015) o el seu genial paper a Hard Candy (2005). Així doncs, tots els abonats a Netflix que vulguin ja poden gaudir d’aquesta proposta amb una de les icones recents del terror des del passat 4 d’octubre.

AnteriorCINECLUB VIC. Love & Mercy
Següent‘Verotika’, la millor pitjor pel·lícula del Sitges 2019
Avatar photo
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.