Quan em poso a llegir contes, soc conscient que hi hauré de posar els cinc sentits perquè solen amagar subtileses que a vegades no es copsen amb una primera lectura. A parer meu, llegir entre línies és un dels trets del conte, una particularitat que situa el lector en un punt d’atenció constant. A diferència de la novel·la, que permet recrear-se i explicar-se de manera més extensa, un conte està fet de fines capes i d’engrunes de coses no dites però que seran intuïdes. És per això que no crec del tot en allò que a vegades es diu d’agafar un llibre de contes a estones mortes o quan no es té gaire temps per llegir… A mi me n’ocupen, de temps i concentració! És important tenir clar que no hem d’entendre això com una cosa dolenta, perquè el darrer llibre que he llegit, Ruderals, de Caterina Pérez (Godall, 2021), és un recull esplèndid que m’ha acompanyat ben bé dues setmanes i ha estat un goig per a l’ànima i els sentits.

Sense desviar-nos d’aquesta “definició” del conte, m’agradaria explicar-vos que la Pilar Blasco, editora de Trípode i gran defensora i entusiasta de la narrativa breu i amb qui tinc el plaer de treballar, quan parla dels contes sempre comenta que, per a ella, un bon conte és aquell que a les últimes línies t’il·lumina, que et revela alguna cosa prou extraordinària com perquè et cali ben endins. Llegint aquests relats he anat saltant de revelació a revelació; estan tan ben fets i ben construïts que, en arribar al final de cada un d’ells, sentia que allò m’il·luminava amb tanta potència que fins i tot em frenava a seguir. No volia abandonar aquell petit bocí de text magnífic que ja formava part de mi. És per això, crec, que aquestes cent pàgines i escaig m’han durat quinze dies. A cada desenllaç quedava tan enlluernada que era incapaç de continuar. Necessitava pair tot allò i assaborir-ho a consciència.

I què és tot això que ens il·lumina de Caterina Pérez? Amb un estil delicat i dolç, ens regala trossets de vida de persones d’arreu del món, vides anecdòtiques i aparentment fràgils que floreixen i sobresurten dels marges per fer-se sentir, per emergir. Podries ser tu, podria ser jo. Per això hi quedem entortolligats. Amb ella, viatjarem per indrets recondits i quotidianitats que no ens pertanyen però que, alhora, sentim molt nostres. La importància de les coses petites, sabeu? Tracta temes recurrents com el pes dels records i el passat, la pèrdua o la nostàlgia. La seva escriptura és tan pura que és capaç de fer bonic i romàntic un moment tan dur com la mort, un tema encara molt tabú i que convindria que hi féssim front d’una manera més serena. Però també hi ha lloc per a la bondat, la infantesa o l’amor. I per a les persones grans. Soc una amant de les històries protagonitzades per avis i àvies, m’entendreixen com ningú. A més, deixa lloc a la intuïció i la imaginació, i això és possible gràcies a les descripcions i el vocabulari ric i ben cuidat. Alguns dels relats naveguen entre el món real i l’oníric i d’altres tenen finals oberts, i tot això m’apassiona perquè com a lectora m’encanta sentir-me partícip de la història; implicar-m’hi fins al punt que allò que se m’ha explicat em faci perdre la son. És difícil decantar-me per un o altre, però m’agradaria fer una menció especial a “El jardí de Sant Rafel”, “Conte d’estiu” i “El riu”.

Amb aquesta lectura m’he adonat que si jo mai fos escriptora i publiqués un llibre, voldria que Ruderals fos aquest llibre. Em sento molt identificada amb la manera que l’autora té de veure el món i amb aquesta escriptura tan delicada, treballada i plena de detalls ocults i matisos impacients per ser descoberts. De moment, no me’n surto, de sortir d’aquests ruderals que tenen atrapada la meva inspiració, però crec que a dins meu hi torna a haver una espurna que torna a encendre’s i això és gràcies a la Caterina. I volia que ho sabés.

Com diu ella, amb tots aquests ingredients “ben arrelats, és com neixen els contes”. I tant de bo no pari d’engendrar-ne i fer-ne néixer, perquè, sens dubte, és una contista que m’ha encantat conèixer. Gràcies pel regal, Caterina, i gràcies, Godall, per arrencar-la dels marges.

 

Portada

Anterior“Cenizas en la boca”, Brenda Navarro
SegüentCINECLUB VIC. La fugida
Avatar photo
Els títols diuen que soc historiadora de l’art, però el meu cor sap que la meva vocació és el món dels llibres. Actualment treballo com a correctora i editora de textos en català i també em dedico a altres tasques relacionades amb la comunicació i la promoció en el sector editorial. A les meves estones lliures llegeixo i recomano llibres.