Una puntada de peu al mig de l’estómac. Un relat cru, dur i visceral, sense miraments que ens situa la mort al mig de tot. No una mort qualsevol i no d’una persona qualsevol. El suïcidi d’un germà petit. Tot comença quan en Diego salta des del cinquè pis i posa fi així a una vida en la qual diu no tenir present i no somiar amb cap futur. I ho fa en un país que no és el seu i que no el fa sentir benvingut. 

Al llarg de Cenizas en la boca, una breu novel·la de Sexto Piso, intentarem entendre el perquè d’aquest salt i ho farem a través dels records de la seva germana i la seva família. Uns records amb violència, falta d’amor, pors i pobresa. Immigració. Mentides. Fugides. És, per tant, una experiència sentimental, emocional i potent. Per ella i, sobretot, per nosaltres, els lectors.

“Ya no era el Diego que yo había cuidado y me respetaba. Ya no era ese, ya era otro, ya no era el niño de cabello rizado y los dientes chimuelos que se me echaba encima y me abrazaba… ya era ese otro Diego que ya no conocí y que ya no pude conocer”. 

I és que tot passa en una família mexicana que fuig a Espanya en cerca d’oportunitats. Que lluita, menteix, i desaprova. Primer la mare, que abandona sola el seu país i que espera massa anys -segons la mirada dels seus fills- per complir aquella promesa de retrobar-se. Després, la filla que es fa gran a la força i ha de cuidar el seu germà quan la seva mare està a milers de kilòmetres.

Un cop a Espanya, menteix molt per fer-se una vida que no és la que està vivint: per almenys creure que no neteja culs o llits i que no ha de jugar a les manifes amb altres noies que es dediquen a la neteja d’hotels. I en Diego, ell, el petit i mimat pels avis, ell hauria d’estudiar i abraçar les oportunitats. No ho fa. No li deixen estimar qui vol, no el deixen créixer allà on és. I en silenci es va apagant. I en silenci va posant fil a l’agulla.

Cenizas en la boca et deixa sense parla, és demolidora i crua. I parla d’un tema, el suïcidi, que continua sent massa tabú en una societat que no deixa de mirar cap a un altre costat: amb els joves que es queden sense ganes i amb els que arriben en avió buscant una nova vida. Com en Diego i la seva germana. Totes les vides s’han de viure? Un debat etern.

I parla, a més, de tot: de famílies pobres, de costums, d’arrels, de cultura, de tribu, de llengua, de prejudicis, de racisme, d’immigració, de vida i mort… amb un llenguatge, malgrat tot, fresc i dinàmic. Sense temps per pensar-hi, i a la vegada, sense temps per deixar de reflexionar. Curiós i original, local i ple d’aprenentatges. La manera d’escriure de la Brenda Navarro és així. I jo em declaro fan d’aquesta nova era de la literatura mexicana.

 

Portada