“Dale caña, Torete” va ser el crit de guerra d’una generació perduda, una generació de joves desarrengats que va néixer, viure i morir en una Espanya que intentava retornar a un rumb que havia perdut durant molts anys. La transició espanyola va ser el bressol d’uns joves delinqüents que, exclosos per la societat, vivien al marge de la llei sota el lema de “fes el que et doni la real gana”. Si per molts aquests no van deixar de ser uns simples vàndals juvenils, per molts d’altres van representar una espècie d’antiherois més coneguts com a Quinquis dels 80.

Per entendre aquest fenomen, és important poder-lo contextualitzar. En aquella època, gran part de la població espanyola va migrar del camp a la gran ciutat en busca de feina i noves oportunitats. Aquestes grans ciutats, com que no estaven preparades per rebre tal massiva migració, van desterrar a centenars de famílies a l’extraradi del nucli urbà, condemnant-los a haver de construir xaboles i barraques per tal de poder viure amb un mínim de dignitat. Mésbaixa (2) tard aquestes famílies, foren ubicades en enormes blocs d’edificis construïts en plena crisi econòmica i que no complien amb els mínims requisits d’edificació ni serveis bàsics. De seguida, aquests barris grisos i decadents que no disposaven de cap tipus de servei, es convertiren en el cultiu d’una joventut que, maltractada per un país que s’havia oblidat d’ells, passava les hores en descampats, uns descampats que es convertirien en un submón on qualsevol activitat era possible.

Amb uns índexs d’escolarització baixíssims i una taxa d’atur pels núvols, aquests nois intentaven buscar-se la vida com podien, i amb tan sols deu anys d’edat, començaven una carrera de delinqüència que els portaria a viure una vida de robatoris, atracaments i estirades de bossa. Paral•lelament, l’arribada de les drogues com la cocaïna i l’heroïna, en molts casos promoguda per les classes benestants, causà estralls en el sectors més pobres de la societat. Així doncs, les drogues acabarien formant part de la vida d’unes famílies que arribaren a les grans capitals amb l’esperança d’un futur millor, i que només trobaren pobresa i desolació. Aquella joventut al límit buscaria i trobaria en la xeringa una manera d’escapar d’un món que no era per ells.

Segurament us estareu preguntant quina relació té aquesta història de crònica negra amb el món del cinema, però si us dic que alguns d’aquests joves d’extraradi acabarien sent actors de cine segurament pensareu que és impossible.

Jose Antonio de la Loma ( Barcelona 1924- Barcelona 2004 ) director i guionista de cine, després de rodar uns quants Spaghetti westerns durant els anys 60 donà un tomb a la seva carrera cinematogràfica, i va decidir encara els seus films cap a la crítica social per mostrar al gran públic una part de la societat que viu marginada en un món de drogues, delinqüència i famílies desestructurades. Així és com el 1977 De la Loma presentava la pel·lícula Perros Callejeros, que donava el tret de sortida a un gènere conegut com a cinema Quinqui.

Perros Callejeros narra les aventures del “Torete”, un jove delinqüent del barri de la Mina de Barcelona que sobreviviu amb la seva banda a base de robatoris de cotxes i petits atracaments. La primera intensió del director era portar a la gran pantalla la vida de Juan José Moreno Cuenca, “el Vaquilla”, (1961-2003), però en aquell temps estava a la presó i el director va decidir agafar un amic seu com a alternativa. Aquest amic era Ángel Fernández Franco,“ el Trompetilla”, que passaria a ser més conegut com “el Torete” després de l’estrena del film. Perros Callejeros s’acabaria convertint en una trilogia: Perros Callejeros II (1979) i Los últimos golpes del Torete ( perros callejeros III ) (1980).

Ràpidament l’èxit de Perros Callejeros va fer interessar a altres directors per aquest tipus de films, que eren una novetat irreverent en aquella època, films que mostraven sense tabús escenes de sexe i drogues mai vistos a la gran pantalla. El més prolífic d’aquesta segona fornada va ser el basc Eloy de la Iglesia ( Zarauz 1944- Madrid 2006). Aquest estudiant de filosofia i lletres de seguida es va veure captivat pel món del cinema, i a l’edat de 20 anys ja havia escrit i dirigit gairebé cinquanta títols per a la televisió. Després de rodar alguns films de terror, ficció i tocar temàtiques controvertides com la problemàtica sexual i homosexual, durant als anys 80 va seguir les passes de José Antonio de la Loma i va encarar el seu treball cap al món de la marginació, la delinqüència i la drogoaddicció.

El debut d’Eloy de la Iglesia en el gènere Quinqui va ser amb Navajeros (1980), film que narra la vida del “Jaro”, un jove de quinze anys nascut al barri de La Uva (San Blas) i que com a Perros Callejeros, ell i la seva banda passen els dies a base de robatoris i entrant i sortint dels reformatoris. Navajeros està protagonitzada pel que serà un del habituals en els films de De la Iglesia, José Luís Manzano. Posteriorment, el director basc va filmar Colegas (1982), novament amb José Luís Manzano i amb també Antonio i Rosario Flores.
El 1983, Eloy va presentar una de les altres obres que es convertiria en capdavanteres del gènere: El pico. El pico narra de forma realista com dos joves, un fill de guàrdia civil i un fill d’un dirigent abertzale, s’endinsen en el món de l’heroïna en un marc com era la ciutat de Bilbao als anys 80, una ciutat grisa i humida on el “cavall” començava a proliferar entre la joventut. Eloy va combinar a la perfecció el món de la droga, el sexe i la política, una política que en aquells anys omplia les portades dels diaris amb les onades d’atacs terroristes perpetrats per ETA. Aproximadament un any després, es va estrenar El pico II (1984) que no va tenir la mateixa repercussió que la primera part.

José Antonio De la Loma i Eloy de la Iglesia, van rodar més de la meitat de les pel•lícules de l’anomenat cinema Quinqui. El català filmaria el 1985 Yo, el Vaquilla, aquest cop sí, amb José Cuenca com a protagonista i “el Torete” en el paper d’advocat de Cuenca. El director va acabar la seva carrera amb Tres dies de Libertad (1995), que tot i ser dels anys 90, es considerada part del gènere Quinqui.Per altra banda, Eloy de la Iglesia donava per tancat el cinema Quinqui amb Lbaixa (1)a estanquera de Vallecas (1987).
No seria just deixar de mencionar altres directors, que tot i no tenir la repercussió mediàtica de De la Loma i Eloy de la Iglesia, també van contribuir a fer més gran aquest gènere. Carlos Saura, per exemple, ens deixava Deprisa, deprisa el 1981 o Gil Carretero, que ens explicava la història de tres traficants de drogues buscats per la policia a Chocolate (1980).

Més d’una trentena de films engloben tota l’essència d’aquest gènere cinematogràfic. Una essència que deixant a un costat els directors, radica fonamentalment en els actors. La gran peculiaritat d’aquestes pel•lícules és que gairebé totes expliquen casos reals, i no només això, sinó que molts dels actors eren en la vida real el que pretenien ser en la ficció del film.

Un d’ells va ser “El Torete”, Ángel Fernández Franco, delinqüent habitual de Barcelona que aconseguiria certa fama en passar de la delinqüència al món del cinema amb Perros Callejeros. Fernández era addicte a l’heroïna i va contreure SIDA possiblement per l’intercanvi de xeringues. El 1991 va morir a causa d’aquesta malaltia a Murcia i està enterrat al cementiri de Montjuïc a Barcelona.

Si Ángel Cuenca va ser la “musa” de De la Loma, José Luis Manzano ho va ser per Eloy De la Iglesia. Nascut a Madrid l’any 1962, aquest jove de cabell ros i rinxolat de cara angelical, no rep educació primària i als 12 anys comença a treballar en unes bodegues de la localitat de Vallecas. Després d’un accident laboral i sense feina ni baixaestudis, decideix buscar-se la vida com pot. És el 1977 quan es troba per primera vegada a Eloy De la Iglesia, que després d’un llarg càsting l’escull per protagonitzar el paper del “Jaro” a la pel•lícula Navajeros, juntament amb un altre jove delinqüent, José Luís Fernández Eguia “Pirri” que l’acompanyaria també a El pico II. Després d’algunes pel•lícules amb el director, José Luís acabaria la seva carrera d’actor amb La estanquera de Vallecas i tot seguit cauria en l’oblit com tants d’altres en aquest gènere. Malgrat tot, la indústria del cinema no deixa de veure a Manzano com a un jove delinqüent i drogoaddicte, cosa que provoca que l’actor no trobi cap més oportunitat en aquest món. El 1992 i després de sortir voluntàriament d’un centre de rehabilitació, un 20 de febrer és trobat el cos sense vida de José Luís Manzano en el pis del número 5 del carrer Rafael del Riego de Madrid, ocupat per Eloy De la Iglesia. L’autòpsia revelaria que la mort va ser produïda per una sobredosi d’heroïna.

Qui millor per interpretar un soldat que un soldat, qui millor per interpretar un cuiner que un cuiner professional. Segurament aquest fou el pensament dels dos mecenes del cinema Quinqui: qui millor per interpretar uns joves delinqüents, que els mateixos joves i delinqüents que l’Espanya de la Transició havia parit enmig de desolació i falses esperances.

El cinema Quinqui va crear una simbiosi entre realitat i ficció que es veu reflectida en cada escena, en cada pla d’aquestes pel·lícules. Pel·lícules que no pretenen res més que denunciar un sistema, una realitat que castigava els sectors més baixos de la societat. Alguns de vosaltres pensareu que de problemes socials n’hi ha hagut i n’hi ha a tot arreu i que probablement aquests joves no van ser més que una eina en aquesta indústria ferotge del cinema, que els va explotar i exprimir amb falses promesa de fama i èxit.

Però com he dit, en una època on la comunicació i la immediatesa de la informació no estava al nivell de l’actualitat, què millor que la pantalla d’un cinema per explicar les aventures i desventures que transcorrien just al costat dels nostres barris benestants i que sovint eren invisibles als ulls de la majoria.
Amb l’arribada dels anys 90, El Lute de Vicente Aranda era el més pròxim que es podia veure al que s’havia anomenat cinema Quinqui. Enrere quedaven els ritmes de Burning i Los Chichos, sonant a tot drap pel lloro d’algun Seat 131 supermirafiori mentre circulava a tota velocitat fugint de la policia. Enrere quedava aquell argot de perifèria com el “caballo, potro, jaco” o “el madero i el picoleto”.

Aquestes línies pretenen ser un recordatori, un petit homenatge a un cinema i uns actors que durant molt temps han restat en l’anonimat. Una hipocresia recorrent en nosaltres que molts cops rebutgem certs aspectes del nostre passat que ens fan sentir incòmodes. La majoria de protagonistes d’aquestes pel·lícules són morts o estan a la presó. Com diu el famós lema PUNK, van viure de pressa i van morir joves, van passar la major part de la seva vida entra droga i delinqüència, i només les pel·lícules els van aportar un raig de llum en el suplici de les seves vides. Només una cosa hem de tenir clara entre tots, i és que ells, tot i la vida que van portar, no van ser culpables de res, més aviat van ser unes víctimes; i si d’alguna cosa se’ls pot acusar, és d’haver nascut en una societat sense oportunitats que els va ignorar i abandonar.

En definitiva, aquests films només expliquen una època fosca i sagnant del país, expliquen un vell conte de lladres i serenos, expliquen una història, la història de quan érem delinqüents.

Marc Orra

Comparteix
Anterior“M”, d’Helena Pla a l’ETC
SegüentTítols perduts
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.